martes, 19 de mayo de 2020

CARRERS DE SITGES - 4. Carrer de l'Illa de Cuba


A dalt, el carrer de l'illa de Cuba, a la cruïlla amb els carrers de Sant Isidre (a l'esquerra) i de Sant Gaudenci
(a la dreta), a finals del segle XIX. S'hi veu la casa Sebastià Sans Bori, però no la casa Manuel Planas
Carbonell, aixecada a principis del segle XX (Fons Joan Olivella Pena)


El carrer de l'Illa de Cuba va néixer en realitzar-se el projecte d'eixample a l'Hort Gran, unes terres de conreu situades entre la carretera de Barcelona i els carrers de Jesús i de Sant Bartomeu. Els terrenys foren comprats pel mestre d'obres Jaume Suñé Juncosa al seu propietari, Manuel Robert Aldrofeu. Suñé projectà la urbanització de l'indret, que fou aprovada el 1880. Malgrat que d'antuvi Suñé volia que la via pública portés el seu nom, el carrer s'inaugurà el 1886 amb el nom de carrer del Progrés -en referència al progrés que la seva obertura, segons les autoritats, portaria a Sitges. 

Enramades al carrer de l'Illa de Cuba cap als anys 1895-1897 (Fons Fric
Malagelada Benaprès)

El 1897, en plena guerra de Cuba, es decidí canviar el nom de carrer del Progrés pel que l'actual. L'impulsor del canvi fou el mateix Ajuntament, a proposta de l'alcalde Miquel Ribas, que volgué reconèixer així els forts lligams familiars i comercials que existien entre Sitges i l'illa antillana des de feia més d'un segle.

A dalt, el carrer de l'Illa de Cuba pels volts del 1915. A la dreta, la casa Bonaventura Blay Milà ("Villa Avelina"), i a l'esquerra, la casa Antoni Ferret Llopis (Andrés Fabert / Fons Josep Mª Alegre). A baix, una altra perspesctiva  de la casa Bonaventura Blay (IEFC - Col·lecció ROISIN)

 
Des de la seva obertura, el carrer esdevingué una zona residencial habitada per gent benestant, sobretot "americanos" enriquits a Cuba, com ara Francesc Milà Mestre, Antoni Robert Camps i Bonaventura Blay Milà. Els gustos d'aquells primers estadants determinaren la fesomia del carrer. Els habitatges que s'hi feren construir eren espaiosos, estaven decorats sense escatimar el luxe i les comoditats, i molts d'ells tenien un frondós jardí. Avui dia encara es conserven dempeus la majoria de les cases –malgrat que algunes s'han convertit en hotels–, la qual cosa ha preservat en gran mesura el regust colonial que sempre ha caracteritzat el carrer.

Al seu llibre Arquitectura de Sitges, Isabel Coll analitza les següents cases aixecades al carrer de l'Illa de Cuba entre els anys 1880 i 1930:

Casa Francesc Bartés Marsal (1930-31, Josep Mª Martino) – Illa de Cuba 2-4
Casa Francesc Milà Mestre (1895, Josep Cros Juliana) – Illa de Cuba 6
Casa Antoni Robert Camps (1894, Salvador Viñals Sabaté) – Illa de Cuba 13
Casa Jaume Suñé Juncosa (1881, Jaume Suñé Juncosa) – Illa de Cuba 15
Casa Sebastià Sans Bori (1883, Jaume Suñé Juncosa) – Illa de Cuba 16-22
Casa entre mitgeres (c. 1903) – Illa de Cuba 19
Casa Manuel Planas Carbonell (1908) – Illa de Cuba 21
Casa Antoni Ferret Llopis (1886, Jaume Suñé Juncosa) – Illa de Cuba 34-36
Casa Bonaventura Blay – Vil·la Avelina (1900, Gaietà Buïgas Monravà) – Illa de Cuba 37 (sobre aquesta casa vegeu l'escrit de Beli Artigas a
Cases Francesc Carreras Robert (1901, Jaume Suñe Juncosa) – Illa de Cuba 39-41
Casa entre mitgeres (actual hotel Liberty) (c. 1886) – Illa de Cuba 45 

A dalt, la casa Francesc Bartés Marsal, a la cantonada dels carrers de l'Illa de Cuba i de Jesús, als anys
1930 (Fons Mª Àngels Bartés Busom) A baix, quatre generacions de la família Bartés.en una
imatge dels anys quaranta. Drets, d'esquerra a dreta, Josep Mª Bartés Marsal, Olga Rodríguez, la nena
Olga Bartés Rodríguez, i elsgermans Francis i Mario Bartés Clarens. Asseguts, Antònia Clarens,
Eulàlia Marsal i Francesc Bartés Marsal (Fons Lali Vergés Bartés)


Bibliografia

Isabel COLL. Arquitectura de Sitges (1800-1930). Sitges: Ajuntament, 2001.
MANEL. "Carrers de la Vila, L", El Eco de Sitges, 20 de febrer de 1982.
-Ignasi Mª MUNTANER. El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Sitges: Grup d'Estudis Sitgetans, 2016.


domingo, 26 de abril de 2020

CARRERS DE SITGES - 3. Passeig del Dr. Gaietà Benaprès


El passeig del Dr. Gaietà Benaprès pels volts del 1915 (A.T.V. (ED.) / Foto extreta del grup
de Facebook "Fotos antigues de Sitges)


El passeig del Doctor Gaietà Benaprès comunica la façana marítima amb la carretera que va de Sitges a Vilanova i la Geltrú, tot fent de divisòria entre el sector del Vinyet i el de Terramar.

Gaietà Benaprès fou un metge molt estimat que visqué a Sitges entre 1848 i 1907. Renuncià a un prometedor futur com a acadèmic i preferí exercir la medicina i la cirurgia al poble que l'havia vist néixer. Liberal per tradició familiar i per convicció pròpia, fou un home polifacètic que, a més de lliurar-se plenament a la seva professió, s'interessà per moltes altres coses i desenvolupà una intensa activitat com a polític i com a publicista.  Partidari de les mesures preventives per tal d'evitar les malalties, endegà campanyes de vacunació antivariolosa, fou pioner en l'ús del sèrum antidiftèric, lluità per eradicar les febres tifoides -endèmiques a la vila- i intentà conscienciar els seus conciutadans per tot allò que feia referència a la higiene i a la salut públiques.

Es va casar dues vegades: la primera amb Carolina Palet i Puig (1869), que moriria en nèixer llur primogènit Joan Ramon Benaprès Palet; la segona amb Corina Mestre i Mestre (1875), cosina seva, amb qui tindria dos fills més: Rita i Joaquim Benaprès Mestre.

Gaietà Benaprès a l'antic Castell de Sitges
cap al 1885 (Foto extreta del grup
de Facebook "Fotos antigues de Sitges)
De 1885 a 1889 va ser regidor de l'ajuntament governat per Josep Vidal Martí, amb qui cooperà estretament, a partir de 1887 ocupant el càrrec de primer tinent d'alcalde. En aquell quadrienni s'impulsà la construcció d'una sèrie d'edificis que contribuirien al progrés de Sitges (Escorxador, Ajuntament, Mercat), s'inicià la xarxa de clavegueres i -a pesar de l'epidèmia colèrica de 1885- es milloraren les condicions salutíferes de la població, temes en el quals ell tingué molt a veure. 

D'altra banda, a iniciativa seva, es creà la primera biblioteca municipal de la vila, que fou inaugurada l'agost de 1886. El 1901 fundà i presidí el Foment Sitgetà, des del qual va promoure la instal·lació d'un col·legi de segona ensenyança i una escola de comerç. Elegit novament regidor (1901), el gener de 1902 va esdevenir alcalde. Durant el seu breu mandat (1902-1903) es contingué la despesa pública, s'unificaren els emprèstits de l'Hospital, s'enderrocà el portal de Sant Sebastià (que tancava el barri de Port Alegre), s'inaugurà el Pavelló de Mar, entrà en funcionament la fàbrica de Vallcarca, i s'endegà la subscripció popular per aixecar un monument al doctor Bartomeu Robert, amb qui sempre el va unir una gran amistat. L'arribada al poder de la candidatura encapçalada per Francesc Batlle Gené i Bartomeu Misas Rosés, el portà, entre 1904 i 1905, a asseure's als bancs de l'oposició, des d'on va veure com es negligien els projectes que ell havia començat.

Gaietà Benapres pels volts del 1890 (Foto extreta del
Diccionari biogràfic de sitgetans)
Col·laborador de primera hora de la Revista Suburense, el 1885 va escriure un manifest dirigit al poble de Sitges on exposava la necessitat de tornar a comptar amb un setmanari local. Quan l'any següent veié la llum El Eco de Sitges, s'integrà en el cos de redactors del nou periòdic i hi col×laborà habitualment fins a la seva mort. Publicista de ploma àgil i capaç d'opinar sobre els més diversos temes gràcies a la seva formació enciclopèdica, els seus escrits -signats sempre amb les inicials C.B.- foren sovint motiu de polèmica, que ell no defugí en cap moment malgrat els atacs dels adversaris. Especialment remarcable és la vintena d'articles que, sota el títol de "Sitges en el porvenir", publicà entre setembre de 1900 i agost de 1901; a més de constituir un acurat estudi socioeconòmic del Sitges de tombant de segle, en ells Benaprès exposà de manera clarivident com havia de ser la futura evolució de la vila (moltes de les seves idees es feren realitat en les dècades següents).

Pocs dies després del seu enterrament, que constituí un multitudinari acte de dol -totes les botigues del poble van tancar-, la junta del Foment Sitgetà convocà una reunió general de socis, a la qual convidà a d'altres entitats sitgetanes, per tal veure quina era la millor manera d'honorar el record de Benaprès. S'obrí una subscripció popular i s'estudiaren diverses propostes. Després de llargues discussions entre el Foment Sitgetà i la comissió pro homenatge, s'acordà donar el seu nom a una via pública que havia de connectar el Vinyet amb la façana marítima.

A dalt, el santuari del Vinyet i el passeig del Dr. Gaieta Benaprès cap al 1908, vistos des de la sínia
Marcer, amb els murs encara dempeus (IEFC - Col·lecció ROISIN). A baix, una altra perspectiva, en una
imatge de la segona dècada del segle XX, on ja han desaparegut els murs (L. ROISIN (ED.) / Fons Roland Sierra)



Les obres es feren durant la primavera de 1909, un cop expropiats els terrenys afectats per la urbanització de la nova via pública. Una part d'aquests terrenys pertanyien a una sínia propietat de Joan Marcer, que llindava amb el santuari del Vinyet i els murs de la qual fou necessari enderrocar. Els primers cotxes i carruatges que transitaren pel nou passeig van ser els dels espectadors que es congregaren pels volts del Vinyet per veure la segona Copa Catalunya de voiturettes, celebrada el maig de 1909. L'any següent es plantaren arbres a banda i banda de la calçada, i el 1913 s’obrí al trànsit.

El passeig del Dr. Gaeità Benaprès a l'inici dels anys cinquanta (Joan PUIG MESTRE / Fons Joan Puig Mestre)

A banda del passeig que li és dedicat, el doctor Gaietà Benaprés també és recordat pel monument que en memòria seva s'aixeca al bell mig del passeig Marítim. La idea d'honorar-lo novament sorgí al principi de 1916. Des de les pàgines d'El Eco de Sitges, el poeta Trinitat Catasús rememorà la figura de l'eminent metge en el novè aniversari de la seva mort i afirmà que encara no se li havia tributat un veritable homenatge popular.

Construcció del monument del Dr. Gaietà Benaprès, l'any 1916. A la imatge s'hi distingeixen Miquel Utrillo
i els seus dos fills (Fons Marisa Marsal Álvarez)

L'Ajuntament recollí la idea i decidí aixecar-li un monument, projectat per Miguel Utrillo i inaugurat per la Festa Major d'aquell any. Consistia en diversos blocs de pedra sense polir -procedents del fondo d'en Selva-, i en un d'ells hi havia encastada una làpida de bronze feta per Enric Casanovas. D'antuvi, es pensà col·locar el monument al costat de l'ermita del Vinyet, però finalment l'indret escollit fou al capdavall del mateix passeig Benaprès. Conegut popularment com l'Estàtua, malgrat que no en té cap, l'any 1929 el monument fou construït de bell nou, per tal d'alinear-lo amb l'avinguda d'Alfons XIII, nom que en aquell temps rebia el passeig Marítim. El nou monument, que és l'actual, tenia més alçada que el primer i presentava un aspecte menys rústec.

Dues instantànies del dia de la inauguració del monument. A dalt, el monument (Fons Fric Malalgelada Benaprès)
A baix, tribuna d'autoritats. Entre d'altres, es pot reconèixer el poeta Trinitat Catasús llegint l'elogi del Dr. Gaietà
Benaprès, el mestre Enric Morera, els fills de Gaietà, Joan Ramon i Quim Benapres, l'alcalde Simó
Llauradó i el regent de la Parròquia, mossèn Josep Xercavins (Fons Teresa Bosch Grau)


Bibliografia

-MANEL. "Carrers de la Vila, VII". El Eco de Sitges, 7 de juny de 1980.
-Ignasi Mª MUNTANER. El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Sitges: Grup d'Estudis Sitgetans, 2016
-Pere SERRAMALERA COSP. "Sitges en el porvenir" i Gaietà Benaprès i Mestre. Una vida al servei de Sitges. Sitges: edició de l'autor, 1984.
-Roland SIERRA. Diccionari biogràfic de sitgetans. Sitges: Ajuntament, 1998.

sábado, 18 de abril de 2020

CARRERS DE SITGES - 2. Carrer de Jesús


El carrer de Jesús, a l'alçada del de Francesc Gumà, als anys vint. A la dreta s'observa la casa Jaume Hill,
i a l'altra cantonada, la fusteria de Josep Picas (L. ROISIN (ED.) / Fons Mª Àngels Bartés Busom)


El carrer de Jesús connecta el Cap de la Vila, al bell mig del poble, amb el carrer de Rafael Llopart, en un altre temps dit torrent de sant Damià. Antigament les terres situades a llevant d'aquest torrent formaven un conjunt atapeït d'hortes i sínies, cadascuna d'elles delimitada per la seva tàpia corresponent. D'aquí que l'indret fos conegut com les Tàpies. I és per això també que el carrer de Jesús, que portava fins allà, rebia el nom popular de carrer de les Tàpies.


La casa Severià Virella pels volts del 1912. Al fons es veuen els Molins, un dels quals fou
enderrocat el 1916 (Andrés FABERT / Fons Josep Mª Alegre Almirall)


Cap a l'any 1770 tenia una trentena de cases, quasi totes d'una sola planta i habitades majoritàriament per mariners i jornalers. En aquell temps al llarg del carrer no desembocava cap altra via pública. Però en el decurs del segle XIX i l'inici del XX s'obriren nous carrers: Ànimes, Sant Sebastià, Santiago Rusiñol, Illa de Cuba, Francesc Gumà i Sant Bartomeu. Això va fer que el carrer de Jesús deixés de ser un carrer que conduïa als afores i és convertís en un dels més cèntrics i transitats del poble.


A dalt, el carrer de Jesús a mitjan anys vint. L'edifici de l'esquerra, del qual penja una bandera, allotjà
durant molts anys, les Escoles de la Vila. L'immoble era propietat de Rafael Llopart, que
llogà l'immoble al municipi. A la dreta, passada la cruïlla amb el carrer de les Ànimes, hi havia
el celler de l'hisendat Lluís de Dalmau. Amb els anys, en aquella cantonada hi hauria el bar Texas, l'interior
del qual es veu a la imatge de baix, datada el 1958. Entre els parroquians es reconeixen Damián Martínez,
Francisco Suárez i Tòfol Nicolás (Fons Antonio Suárez Alcántara)


En el segle XIX, a l’extrem est del carrer, tocant al carrer de Rafael Llopart, existia una porta fortificada –amb un tambor de defensa– que era coneguda amb el nom de portal de les Ànimes. Entre el 1877 i el 1879 l’ajuntament acordà enderrocar tant el portal com el tambor.

El 1894 s’inaugurà un dels grans casalots del carrer, la casa Jaume Hill Forment, edifici d’estil eclèctic projectat per Jaume Suñé Juncosa a la cantonada amb el carrer de Francesc Gumà. Tres anys més tard s’inaugurava la casa Severià Virella, obra de Gaietà Buïgas Monravà. (el 1959 es convertí en el Sitges Park Hotel i avui porta el nom d’Hotel Medium Sitges Park). Ja als anys vint del passat segle, es construí també la casa Antoni Canals Porta.
                                                                                 
Santiago Rusiñol. Retrat de Salvador
Robert
(MNAC)
El 1901 vivien al carrer de Jesús el pintor luminista Antoni Almirall, el cafeter Josep Carbonell Rigual, el mestre picapedrer Antoni Fíguls Vila, el pintor Telesfor Monfort, el fuster Joan Marsal Brunet, el sastre Antoni Martí, i el serraller Agustí Puig Manius.

En els últims cents anys i escaig, el carrer de Jesús ha tingut una gran vitalitat comercial, gràcies a la presència constant de múltiples botigues i establiments. Un dels més populars al tombant dels segles XIX al XX fou la barberia d'en Tirano, malnom amb què era conegut Salvador Robert. L'establiment estava decorat a l'estil modernista i de les seves parets hi penjaven obres de Rusiñol i altres artistes. Posteriorment, s'instal·là allà la central telefònica. Un altre establiment emblemàtic fou l’estanc de can Clarà, obert el 1895 i avui encara actiu i regentat per membres de la mateixa família.


A dalt, l'entrada de l'estanc de can Clarà, a la dècada de 1940 (Fons Isabel Mestre Moreno). A baix,
interior de les bodegas Javier el 1977 (Fons Família Carbonell Mirabent)


Entre el 1890 i el 1908, hi hagué al carrer Jesús, a tocar del Cap de la Vila una de les tertúlies més famoses del Sitges del tombant de segle. La tertúlia de l'Esquitx es deia així perquè el local era a penes una entrada. En el seu reduït interior hi havia sis cadires per banda, cap d'igual, però arrenglerades totes amb ordre de simètric reglament. Al fons hi havia una porteta excusada, que donava a un altre quartet més excusat encara. Per tot element decoratiu hi havia un penja-robes de ferro que omplia un racó de paret, i l'únic tresor que s'hi podia trobar eren alguns diaris escampats damunt les cadires.

Eren assidus concurrents a les reunions de l'Esquitx els senyors Cristòfol Soler Roig, Miquel Riera Matas, Antoni Catasús, Jaume Oller Gibert, Rafael Llopart, Gaietà Benaprès, Bonaventura Julià, Joan Jacas Duran, Josep Soler Cartró, Josep Ferrer Torralbas i Ramon Montaner (àlies el Federal). De vegades, s'afegien a la tertúlia, alguns americanos acabats d'arribar de les Antilles, els quals vestien immaculats vestits blancs i parlaven un català cubanitzat, acabant sempre les seves frases amb l'afegitó "como no!". L'Esquitx desaparegué quan el 1908 Panxo Bartés obrí allà la seva primera botigueta d'objectes regal.

Anunci aparegut al setmanari La Punta l'agost de 1928
Durant les dècades de 1920 i 1930 s'inauguraren al carrer de Jesús diversos negocis i botigues que romandrien oberts molts anys. Entre ells, la lampisteria i llauneria de Salvador Sanahuja; les botigues de queviures de can Rabassó i can Mirabent; la perruqueria Tormos; la fusteria de Josep Picas; la botiga de roba i teixits de Joan Carbonell, i el recader Francesc Yll.

El 1928 s'inaugurà al número 8 el nou edifici de Telefònica. Durant la guerra civil, el carrer de Jesús passà a dir-se carrer del Sis d'Octubre.

A partir de 1939, a més dels establiments esmentats, n'aparegueren de nous. En els anys cinquanta hi havia, entre d'altres, les barberies de Francesc Vilà i Miquel Marzal; la matalasseria de Ramon Gumà –després convertida en botiga d'objectes de regal–; la lampisteria Marcet; can Casacuberta, on venien cromos i tebeos; la perruqueria Dama; la sabateria La Gacela; les bodegues de can Javier i can Sofia; la carboneria de Salvador Martínez; l’òptica de Marcel·lí Biosca; la pastisseria Milanos, anteriorment dita pasa Carbonell; la botiga de modes La Parada; can Latas, on feien sabates a mida; les fleques Royal i Baqués, i la lleteria Jornet. 


Dues imatges dels anys 1950. A dalt, Mª Dolors Baqués i Albert Solé a l'interior de la fleca Royal (Fons
Família Solé Pascual). A baix, Miquel Marzal i Lluís Canela a la barberia Marzal (Fons Miquel
Marzal Ortiz)


En les dècades de 1960 i 1970 s'afegiren nous negocis, com ara Ferran Sports, la Geladeria Italiana, el quiosc-llibreria de Ramona Vendrell,  la botiga d'objectes de regal Flamenco, l'òptica Kristal i l'auto-escola Sitges.


BIBLIOGRAFIA

-J. GIBERT. Sitges. La Playa de Oro. Barcelona: Guías Gima, 1952.
-MANEL. "Carrers de la Vila, XIV". El Eco de Sitges, 13 de setembre de 1980.
-Ignasi Mª MUNTANER. El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Sitges: Grup d'Estudis Sitgetans, 2016.
-Roland SIERRA. L'Abans. Recull gràfic de Sitges (1870-1965). El Papiol: Efadós, 2005.


lunes, 13 de abril de 2020

CARRERS DE SITGES - 1. El Cap de la Vila


El Cap de la Vila pels volts del 1890 (Fons Joan Olivella Pena; reproduït al llibre Sitges desaparegut)

En l'últim segle i mig, el Cap de la Vila ha estat el centre neuràlgic de Sitges i l'escenari privilegiat de nombroses manifestacions ciutadanes: des de les rues de Carnaval fins als balls de Festa Major, passant per les processons de Setmana Santa i Corpus, i un reguitzell inacabable d'esdeveniments polítics, religiosos, esportius i lúdics. A les acaballes del segle XIX, s'hi havien celebrat fins i tot espectacles circenses; i fins a mitjan segle passat, la majoria dels enterraments que es feien a Sitges passaven pel Cap de la Vila.


El Cap de la Vila pel Corpus de 1957 i el primer tram del carrer Major
(Fons Lali Vergés Bartés)

Anteriorment, però, el Cap de la Vila era el final del poble -d'aquí prové, precisament, el topònim. En els segles XVI i XVII, els sitgetans coneixien amb aquest nom el conjunt de terres que hi havia fora muralles, més enllà del portal que tancava el carrer Major i la resta de vies públiques que conformaven el raval del poble.

Amb el pas del temps, aquelles terres quedaren rodejades d'edificis i l'indret esdevingué un espai irregular on confluïen cinc carrers: el de Jesús, Àngel Vidal, Major, Parellades i Sant Francesc. El 1888 l'Ajuntament encarregà a l'arquitecte Gaietà Buïgas Monravà un projecte que pretenia convertir la cruïlla de carrers en una autèntica plaça. Tot i que el projecte fou aprovat pel ple municipal, la reforma no es va dur a terme, i el Cap de la Vila mantingué la seva fesomia vuitcentista fins a la segona dècada del passat segle. 


El Cap de la Vila cap al 1906. A 'esquerra, en primer terme, es veu la barberia de Miquel Milà; al costat,
l'antiga farmàcia de Pelegrí Ribot, la casa Josep Marsal Brunet i el cafè Català. A la dreta,
la fruiteria de ca la Justina -fent cantonada amb el carrer Major-, la taverna de Jaume Espasa -davant
la font-, i l'obrador de la comfiteria La Perla. Al fons, sota el fanal, la sastreria d'Antoni Martí
(Foto: A.T.V / Fons Sebastià Giménez Mirabent)


El maig de 1906 visitaren Sitges un grup de senadors i diputats que s'havien oposat a la Llei
de Jurisdiccions aprovada per les Corts espanyoles i que traslladava a la jurisdicció militar els delictes
contra l'exèrcit i la pàtria. La imatge recull l'instant que la comitiva passa pel Cap de la Vila
(Fons Jordi Mirabent Castiel)

Fou llavors quan l'americano Bartomeu Carbonell i Mussons comprà les tres cases que hi havia a la banda sud de la plaça –entre els carrers Major i d'Àngel Vidal– i, després d'enderrocar-les, féu construir l'original casa del Rellotge. Aixecat entre els anys 1913 i 1915, l'edifici modernitzà definitivament el Cap de la Vila i li donà aquella personalitat que ha mantingut fins als nostres dies.


El Cap de la Vila i la casa del Rellotge el 1915, amb la font de pedra acabada de
col·locar. La de ferro -en primer terme-, que era allí des del 1881, fou treta aquell mateix
any, perquè amb la nova alineació, quedava al mig de la plaça (IEFC - Col·lecció ROISIN)

L'any 1918 es plantaren arbres i s'embellí l'indret amb una artística font coronada per un gerro. Anteriorment hi havia hagut dues fonts més: primer una de pedra, que fou col·locada el 1881, i a partir de 1915, una de pedra que després seria traslladada a la plaça d'Espanya.

Al llarg dels anys, han estat molts els establiments comercials que han donat vida al Cap de la Vila. A principis del segle XX, a la banda nord de la plaça, hi havia la barberia de Miquel Milà –ubicada on avui es troba la joieria Roviralta–, la farmàcia de Pelegrí Ribot i el Cafè Català. A l'altre costat es trobaven la botiga de fruites de ca la Justina i la confiteria La Perla –avui dia, can Gassó. 

Fent cantonada amb el carrer Major, hi havia la cansaladeria de can Xiquillo, i al xamfrà entre els carrers de Sant Francesc i de Parellades, la pastisseria Massó, inaugurada el 1896 i que encara avui es troba al mateix lloc. Fins fa poquíssim també continuava activa la farmàcia Ferret, oberta l'any 1905 a la cantonada amb el carrer de les Parellades, tot i que l'edifici es remodelà en els anys vuitanta.


Imatge de la segona dècada del segle XX. On hi ha tot de gent era can Xiquillo, cansaladeria famosa per
les butifarres que s'hi feien i per les tertúlies que s'hi celebraven. Fent cantona amb el carrer de les
Parellades, la farmàcia Ferret (Fons Biblioteca Popular Santiago Rusiñol) 

Josep Massó Badell, a la porta de la seva pastisseria, acompanyat del seu fill Enric i d'un treballador,
pels volts de 1930 (Fons Enric Massó Matas)

En les dècades següents, molts dels comerços suara esmentats desaparegueren del Cap de la Vila i foren substituïts per altres. La Perla conservà el seu nom fins ben entrat el segle passat, però deixà de ser una confiteria per transformar-se en una botiga d'objectes de regal. Per la seva banda, la carnisseria de can Xurei (abans sastreria d'Antoni Martí) deixà pas, el 1952, a la cafeteria Califòrnia. Quan el 1961 aquesta tancà portes, el local passà a ocupar-lo una sucursal de la Caixa d'Estalvis del Penedès.


A dalt, membres de la família Bartés Marsal entorn de 1920, davant la font del Cap de la Vila. Francesc Bartès
-assegut davant de tot- havia estat carter de Sitges entre 1892 i 1908. Aquell darrer any deixà la feina i obrí
al carrer de Jesús un botiga d'objectes de regal. En fer-se la casa del Rellotge, traslladà el negoci als baixos de
l'immoble. A baix, interior de la botiga als anys vint (Fons Mª Àngels Bartés Busom)




El mateix nom de Cap de la Vila ha patit diversos canvis al llarg del temps. A la segona meitat del segle XIX, es deia oficialment plaça del Centre. La denominació es mantingué fins al 1894. Aquell any, el prohom Antoni Ferratges de Mesa, marquès de Montroig, aconseguí que el govern de l'estat concedís a l'Ajuntament de Sitges el tractament d'Il·lustríssim, en substitució del de Magnífic que fins llavors havia ostentat. En agraïment, el consistori sitgetà acordà donar el nom de plaça del marquès de Montroig al Cap de la Vila. Durant la Guerra Civil, la plaça fou dedicada a l'anarquista Buenaventura Durruti, i a partir del 1939 recuperà el seu topònim ancestral.


Imatge bucòlica del Cap de la Vila, pels volts del 1917. A la dreta, en primer terme, la botiga de teixits El Siglo,
propietat de Sebastià Carbonell Mussons, germà del promotor de la casa del Rellotge. L'any 1929 traspassà
el negoci a Albert Carbonell Paretas. A l'esquerra, el cafè Subur, que romandria obert fins als anys seixanta.
Avui, allà, hi ha la pizzeria del Cap de la Vila i el Janios Bar (IEFC - Col·lecció Roisin)

Processó de la Santa Missió, celebrada el 8 de desembre de 1929, al seu pas pel Cap de la Vila
(Fons Josep Mª Alegre Almirall)

BIBLIOGRAFIA

-Rafel CASANOVA. "El Cap de la Vila". El Eco de Sitges, 11, 18 i 25 d'octubre, 1, 8 i 15 de novembre de 1973.
---, "Un Sitges tranquilo y feliz". El Eco de Sitges, 24 d'agost de 1974.
-"La transformació del Cap de la Vila". El Eco de Sitges, 6 de març de 1921.
-Ignasi Mª MUNTANER. El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Sitges: Grup d'Estudis Sitgetans, 2016.
-Roland SIERRA. Sitges desaparegut. El Papiol: Efadós, 2018.

domingo, 5 de abril de 2020

"DESDE PARÍS". MIQUEL UTRILLO, CRONISTA DE "LA VANGUARDIA" (1889-91) (*)

Vista panoràmica de l'Exposició Universal de París de 1889 (Font: Bibliothèque Nationale de France)


L’abril de 1889, amb vint-i-set anys acabats de fer, Miquel Utrillo i Morlius abandonava per segona vegada Barcelona rumb a París. Però a diferència del que havia succeït en la primera ocasió, les circumstàncies eren unes altres ben diferents. No es tractava, com nou anys abans, d’un exili forçat en companyia de tota la família. Utrillo marxava ara a la capital francesa com a corresponsal de La Vanguardia per tal d’informar als lectors d’aquest diari de tot el que s’esdevindria durant la celebració de la Exposició Internacional.

Utrillo coneixia París tan bé o millor que Barcelona, ja que hi havia viscut entre 1880 i 1883. Durant aquells tres anys havia estudiat a l’Institut National Agronomique, on els seus mals resultats acadèmics li havien impedit d’obtenir, el juny de 1882, el títol d’enginyer agrònom (1). Per contrapartida, aquella primera estada a la ciutat del Sena li havia servit d’autèntica escola de la vida, en la qual es doctorà ben aviat gràcies a la seva insaciable curiositat –que li faria adquirir amb el curs dels anys una cultura enciclopèdica– i la irresistible atracció que sentia per la vida bohèmia. Aquesta atracció li obriria les portes d’un món on, amb l’excusa de l’art, hi tenien cabuda d’altres possibilitats molt més prosaiques per a un jove de la seva edat: les excursions dominicals a la Butte Montmartre, el misteri nocturn dels cabarets i dels cafès-concert del boulevard Rochechouart i de la place Pigalle, la companyia efímera d’una model o d’una aspirant a chanteuse...

Suzanne Valadon
(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Suzanne_Valadon)

No ha d’estranyar, doncs, que quan la família Utrillo decidí retornar a Espanya, el 1882, ell preferís romandre a París. Hi degué influir poderosament la relació tot just iniciada amb Suzanne Valadon, una antiga acròbata circense que aspirava a ser pintora i que acabaria esdevenint coneguda com a model de Puvis de Chavannes, Renoir, Toulouse-Lautrec i Degas, entre d’altres artistes. La relació entre Utrillo i Valadon es prolongà, amb intermitències, al llarg d’una dècada, però estigué plena de fugides, desenganys, retrobaments i baralles (2). El desembre de 1883, uns dies abans que vingués al món el fill de la parella, Utrillo marxà a Madrid (el nen fou batejat amb el nom de Maurice Valadon i no seria fins al 1891 que Utrillo en reconeixeria la paternitat).

Durant el 1884 i bona part del 1885 Utrillo es dedicà a viatjar per diversos països europeus, entre ells Bèlgica, Rússia i Alemanya. Després d’una nova estada a Madrid, el 1886 treballà d’enginyer per una companyia de Còrdova i l’any següent es traslladà a Barcelona. Allí reprengué velles amistats i en féu de noves, moltes de les quals a través de Rusiñol, entre elles el director de La Vanguardia, Modesto Sánchez Ortiz, que freqüentava les tertúlies del Cau Ferrat del carrer de Muntaner. El 1888 col·laborà en la instal·lació d’una de les atraccions de l’Exposició Universal: el Panorama de Waterloo, una recreació panoràmica de la famosa batalla lliurada el 1815 per l’exèrcit napoleònic contra les tropes angleses.

Amb el carnet de corresponsal a la butxaca, Utrillo retornà a París la primavera de 1889. La seva primera crònica, apareguda a les pàgines de La Vanguardia el dia 30 d’abril, duia per títol “Desde París” i estava signada amb el pseudònim de “Lilé”, que mantindria en els articles següents. No seria fins al 29 de juliol de 1889 que els lectors del diari descobririen que darrera d’aquella denominació infantil (segons Banlin-Lacroix, així era com l’anomenaven els seus pares de petit) s’amagava Miquel Utrillo.

Utrillo cap al 1882 (Biblioteca Popular
Santiago Rusiñol)

Entre l’abril de 1889 i el maig de 1891, Utrillo envià una vuitantena de cartes –amenes i erudites alhora– que aproparen els lectors de La Vanguardia a l’actualitat artística, política i cultural parisenca; per cadascuna d’elles cobrava trenta pessetes. Tot i que el promig era de tres o quatre articles mensuals, hi hagué mesos que n’arribà a escriure cinc o sis (fins i tot set, el juny de 1889) i d’altres que a penes en publicà un. Cal pensar, doncs, que la periodicitat de les cròniques venia fixada, no tant per un acord prèviament establert amb la direcció del diari, com per la necessitat més o menys peremptòria de disposar de diners (una necessitat que fou constant al llarg de tota la seva vida).

Fins al novembre del 1889, el tema principal de les cartes d’Utrillo és l’Exposició Universal. Era la quarta vegada que a París s’organitzava un esdeveniment d’aquestes característiques. En la primera, que romangué oberta als Camps Elisis del 15 de maig al 31 d’octubre de 1855, hi participaren 23.954 expositors de 53 estats i fou visitada per més de cinc milions de persones (3). L’imponent Palau de la Indústria, obra en ferro i vidre de l’arquitecte Viel i l’enginyer Barrault, es convertí en l’emblema del certamen i en la rèplica francesa a l’innovador Crystal Palace, que el 1851 havia allotjat a Londres la primera de les exposicions universals. El palau seria utilitzat de nou en les dues exposicions següents i en els salons artístics haguts entre 1857 i 1897.

La segona Exposició Universal de París tingué lloc de l’1 d’abril al 3 de novembre de 1867 al Camp de Mart, on s’aixecà un gegantí edifici oval de 490 per 380 metres; al seu voltant, i entremig de jardins, es trobaven disseminats un centenar de pavellons nacionals i industrials. Hi foren presents 52.200 expositors de 41 països i el nombre de visitants ultrapassà els onze milions. L’Exposició de 1867 marcà l’apoteosi del Segon Imperi i suposà la consolidació de França com a segona potència econòmica europea, gràcies a les reformes lliurecanvistes introduïdes per Napoleó III.

Quan el 1878 se celebrà una nova Exposició Universal a París, la conjuntura política francesa era del tot diferent a la que existia una dècada abans. La humiliant derrota soferta per les tropes napoleòniques davant l’exèrcit prussià (1870) havia fet fonedís el somni imperial provocant, si us plau per força, la instauració de la III República. L’esdeveniment, que comptà amb la participació de 52.835 expositors i fou visitada per més de setze milions de persones entre l’u de maig i el 10 de novembre, resultà tanmateix un rotund fracàs des del punt de vista econòmic: les pèrdues rondaren els trenta milions de francs (4).

Panoràmica de l'Exposició Universal de 1878 (Font: https://fr.wikipedia.org/wiki/Exposition_universelle_de_1878)

La de 1889 fou, sense cap mena de dubte, la culminació de totes les exposicions universals celebrades fins a aquella data (5). Les xifres superaren amb escreix les expectatives previstes per l’organització: entre el 6 de maig i el 6 de novembre, 61.722 expositors d'una cinquantena de països pogueren mostrar els seus productes als trenta-dos milions i escaig de visitants que es passejaren pel recinte i que deixaren uns ingressos superiors als 21.580.000 francs. El Camp de Mart i el Palau del Trocadero (aixecat per a l’exposició de 1878) acolliren les seccions dedicades a l’art, la ciència i la indústria, mentre que els pavellons de les colònies franceses foren instal·lats a l’esplanada dels Invàlids. 

Altrament, l’Exposició Universal de 1889 significà el triomf definitiu de l’arquitectura del ferro i del vidre, conseqüència directa de la reeixida combinació entre el disseny arquitectònic i les tècniques d’enginyeria sorgides –i constantment millorades– amb la industrialització. Els dos símbols d’aquesta simbiosi entre art i tecnologia foren la Torre Eiffel i la Galeria de les Màquines. Amb els seus 312 metres d’alçada, la torre dissenyada per Gustave Eiffel és considerada avui dia el monument més representatiu de l’enginyeria civil del segle XIX, així com la principal icona de la ciutat del Sena. En el seu moment, però, més enllà d’esdevenir una de les grans atraccions de l’Exposició Universal, fou vista com una exaltació del progrés de la tècnica. La Galeria de les Màquines, edifici de ferro i vidre projectat per l’arquitecte Louis Dutert i l’enginyer Victor Contamin, es convertí per mèrits propis en l’altra gran meravella de l’Exposició. Constava d’una única galeria de 420 m de llargada per 110 m d’amplada i estava coberta per una llarga successió de grans arcs de ferro sense necessitat de columnes entremig. Això permetia encabir sense problemes les descomunals màquines que s’exhibien en el seu interior i que podien ser contemplades des d’unes plataformes mòbils suspeses del sostre.

Construcció de la Torre Eiffel (maig 1888) (Font: https://fr.wikipedia.org/wiki/Tour_Eiffel)

En les seves cròniques Miquel Utrillo no estalvia elogis envers la Torre Eiffel i la Galeria de les Màquines. A causa de la seva formació científica i de la seva trajectòria professional, posa èmfasi sobretot en la complexitat tècnica d’ambdues construccions. I a l’hora d’escollir, queda clar que prefereix la Galeria de les Màquines abans que la Torre Eiffel: “El Palacio de las Máquinas es el coloso de la Exposición; pero así como la Torre Eiffel necesita una serie de raciocinios para que se comprenda su grandeza, el palacio de Mr. Dutert impresiona a primera vista [...] Las proporciones desusadas del palacio no han sido hijas de un vano alarde de poder industrial, sino que obedecen a la necesidad de cobijar la infinidad de máquinas que, gracias a un progreso incesante, han aumentado considerablemente de las exposiciones anteriores [...] La nave central se compone de 20 arcos o armaduras, siendo el peso de cada una de 196.000 kilogramos, habiéndose empleado en la construcción de los veinte más de un millón de remaches” (La Vanguardia, 16.VI.1889).

Interior de la Galeria de les Màquines (Font: https://fr.wikipedia.org/wiki/Galerie_des_Machines)

El ferrocarril (el símbol que millor resumeix el progrés i la modernització que comportà la Revolució Industrial) és també objecte d’una extensa crònica, en la qual Utrillo fa un repàs des dels primers prototipus fins a les més modernes locomotores presents a l’Exposició Universal de 1889. Amb un devessall de dades que potser van aclaparar els lectors del diari, Utrillo parla dels kilòmetres de via fèrria construïts a Europa i als EUA, de la progressiva velocitat del trens (tot distingint entre “velocitat comercial”, “velocitat mitja de marxa” i “velocitat real”), dels grans ponts d’acer i dels llargs túnels que serveixen per salvar els desnivells, de les millores introduïdes en els vagons de viatgers, etc. (LV, 1.IX.1889). Així mateix, Utrillo fixa la seva atenció en diferents invents i avenços tecnològics, com ara el dirigible “La France” (LV, 9.VI.1889), la fabricació de la seda artificial (LV, 13.VIII.1889), el nou fonògraf de Thomas A. Edison (LV, 17.VIII.1889), o bé els aparells per extingir incendis (LV, 8.IX.1889).

No obstant aquest interès per tot el que implica un progrés científic, bona part de les cartes de Miquel Utrillo referents a l’Exposició són dedicades a comentar les diferents seccions “nacionals” que s’apleguen al  Palau de Belles Arts. Amb una clara preferència per la pintura, article rere article el cronista explica, entre lloances i crítiques, quins són els artistes més destacats de cada país i quines obres han presentat al certamen. La llista de pintors és força generosa, i si per una banda deixa palès l’afany d’Utrillo de donar a conèixer el màxim nombre d’autors a un públic nèofit, per una altra demostra que la divulgació no està renyida amb la crítica d’art. Aquest esperit divulgatiu és sempre present en Utrillo, tant si aborda els pintors que omplen les seccions de l’Exposició, com si parla dels artistes que exposen al Salon que anualment se celebra a París o bé si ressenya una petita mostra haguda en una galeria o un cercle artístic.

Les seves observacions es caracteritzen, en general, per l’absència de frases grandiloqüents i per la capacitat de resumir en poques paraules si un oli, un pastel o una aquarel·la estan ben resolts o no. I aquí radica, precisament, la “modernitat”, l’actualitat de Miquel Utrillo com a crític d’art. Tot i haver estat escrits fa cent vint anys, els seus comentaris, descripcions i valoracions continuen essent entenedors per al lector d’avui. Agafem com a exemple un dels quadres exposats a la secció espanyola: "El fusilamiento de Torrijos y sus compañeros", de A[ntonio] Gisbert, obtiene la mayoría de los sufragios del público; no cabe mayor perfección en la expresión de los personajes [...] Esto explica el porque del éxito de la obra, pues habla al corazón tanto como a los ojos, y las emociones que percibe el espectador hacen que perdone algunos defectos secundarios que, además de alguna pobreza de color, se muestran en algunas partes del cuadro, sobre todo en el aspecto del cielo” (LV, 20.V.1889).

Cerimònia d'obertura de l'Exposició Universal de París (Font: Bibliothèque Nationale de France)

Conscient de quin és el seu públic, Utrillo s’esplaia força a descriure i comentar les diverses seccions on la representació espanyola i catalana és notable (6). En algunes de les cartes, el corresponsal es lamenta repetides vegades de la mala impressió que ofereixen algunes de les sales, a causa de la tardança en enllestir-les i de la desencertada distribució que han fet els organitzadors: "es preciso reconocer que el desbarajuste que ha reinado en el comité constituido en Madrid y que dirige la sección toda, será causa de que nuestro país no brille en el actual certamen como pudiera; además de la aglomeración de instalaciones [...], se han colocado las vitrinas de modo tal que los productos más heterogéneos se dan la mano: joyas damasquinadas al lado de aguas minerales y de corsés ortopédicos" (LV, 31.V.1889). 

Utrillo destaca també el contrast que existeix, en general, entre la presentació dels productes catalans (molts dels quals l'any anterior ja han estat vistos a l'Exposició de Barcelona) i la dels "espanyols". Al Palau d'Indústries Diverses, "la división entre los productos catalanes y los del resto de España produce el más deplorable efecto, no por las consideraciones de orden moral que sobre el hecho en sí podrían hacerse, sino por el contraste que ofrecen las lujosas instalaciones de Cataluña frente a las desiguales vitrinas del resto de la nave, en donde como he dicho varias veces se codean los productos más heterogéneos y se han colocado fuera de la vista o del paso principal productos que, por su mérito o valor, no merecen verse eclipsados por objetos, cuando no de mal gusto, de pésima fabricación" (LV, 19.VI.1889) (7).

El 30 de juny de 1889 Utrillo publica una llarga crònica –acompanyada d’un petit plànol i quatre dibuixos seus– en la qual resumeix un conjunt de dades sobre l’Exposició amb la idea que siguin d’“alguna utilidad a los lectores de La Vanguardia que vengan a París, ya que no para solventar cuantas eventualidades se presenten, por lo menos para facilitar la orientación durante los primeros días”. Tenint en compte sempre l’interès general, Utrillo repassa tot el que el visitant no pot deixar de veure (la Torre Eiffel, la Galeria de les Màquines, la rue du Caire, la “Història de l’Habitació”, l’Exposició retrospectiva de l’art francès, etc.) si decideix assistir al certamen. Així mateix, informa a bastament sobre els diversos mitjans de transport que es poden utilitzar tant a la ciutat de París com a l’interior del recinte. Utrillo acaba l’article amb una completa relació –on inclou fins i tot el preu de l’entrada– dels espectacles, concerts i exposicions que es poden contemplar amb motiu de l’Exposició; dels restaurants, bars i cafès més econòmics; i de les diferents guies que el visitant té a la seva disposició.

Vista aèria de la Torre Eiffel i el seu entorn (Alphonse Lièbert, 1889)
(Font: https://fr.wikipedia.org/wiki/Tour_Eiffel)

Malgrat tot, Utrillo és prou llest com per no cansar el lector amb un excés de xifres i dades. Llevat d’unes poques cartes on el predomini de la informació estricta és absolut –per exemple, la ja citada sobre els ferrocarrils o també la que dedica a la sericicultura (LV, 13.VIII.1889)–, en la resta acostuma a alternar aquesta informació amb la crònica social i mundana, la qual li permet oferir una visió més heterogènia i completa de tot el que envolta l’Exposició Universal de París. Les visites de personalitats com el xa de Pèrsia (LV, 4 i 8.VIII.1889) i Thomas Alva Edison (LV,17.VIII.1889), el concurs de “músicas pintorescas” (LV, 10.VII.1889), la festivitat del 14 de juliol (LV, 19.VII.1889), la vaga de cotxers (LV, 19.VI.1889), el banquet dels alcaldes de França (LV, 25.VIII.1889) i les curses de braus (LV, 28.VI i 5.VII.1889), són alguns dels molts temes que Utrillo intercala en les seves cartes.

L’acabament de l’Exposició Universal marca un petit recés en l’activitat periodística de Miquel Utrillo. L’últim article en què parla del certamen es publica el 18 de novembre de 1889. Entre aquesta data i finals d’any tan sols envia dues cartes més a La Vanguardia (8)Les col·laboracions es reprenen el 13 de gener de 1890, amb una crònica que tracta únicament dos temes: l’epidèmia de grip que assota mitja Europa i les conseqüències que té entre els parisencs, i la ruptura que es produeix en el si de la Societé des Artistes Français, la qual donarà lloc a la creació d’una nova entitat, la Societé Nationale des Beaux-Arts, encapçalada –entre d’altres– pels pintors J.L.E. Meissonier, P. Puvis de Chavannes, P. Dagnan-Bouveret, H. Gervex i A. Roll.

Tiquet d'entrada
(Font: Bibliothèque Nationale de France)

Bona part de les cròniques que Utrillo publica al llarg del primer semestre de 1891 són dedicades a treure l’entrellat d’aquest cisma artístic que acabarà desembocant en la celebració simultània de dos Salons: un al Camp de Mart, on exposaran els dissidents, i l’altre als Camps Elisis. Utrillo, que pren partit de bell antuvi pels primers, no dubta a assenyalar que la mostra del Camp de Mart “es la exposición artística más importante de todas cuantas se han celebrado [...], pues no hay cuadros bonitos ni composiciones rebuscadas; pero hay obras maestras, hay estudios soberbios, hay lo que da la medida de la observación, del estudio, de los conocimientos, del sentimiento y de las facultades de percepción de muchos pintores de valía” (LV, 14.V.1890). En canvi, al Saló dels Camps Elisis són poques les obres d’”interés capital” i cap d’elles no mereix la medalla d’honor, “si se atendiera al mérito solo de las obras y no a la hoja de servicios de los artistas, como en realidad sucede” (LV, 23.V.1890). Unes setmanes més tard escriu una crònica on parla exclusivament de la representació espanyola en ambdós Salons (LV, 7.VII.1890).

Utrillo tracta així mateix altres aspectes de l’actualitat artística parisenca; entre ells, el concurs per a la decoració de l’Hôtel de Ville (LV, 2.III.1889); l’exposició del cartellista Jules Chéret, “creador de los mejores anuncios artísticos que animan los muros de la ciudad” (LV, 5.III.1890); l’exposició de la Societé des Artistes Indépendants (LV, 26.III.1890) (9); la inauguració del monument a Delacroix (LV, 11.XI.1890), i la mort dels veterans pintors Lewis-Brown (LV, 22.XI.1890) i Meissonier (LV, 7.II.1891).

Tot i que amb menys fortuna, Utrillo s’atreveix també amb la crítica teatral, musical i literària, fent-se ressò d’estrenes com la Cleopatra protagonitzada per Sarah Bernhardt (LV, 24.IX i 7.XI.1890) o de l’aparició de novel·les com La bête humaine, d’Émile Zola, (LV, 19.III.1890). Pel contrari, es mostra força encertat quan, en algunes cartes, es posa en la pell del cronista polític per parlar del nou gabinet francès (LV, 23.III.1890), de la manifestació del 1r de maig (LV, 4.V.1890), dels viatges oficials del president Sadi Carnot, de l’empresonament del duc d’Orleans o del moviment boulangista, sobre el qual escriu en diverses ocasions, publicant-ne fins i tot un article monogràfic (LV, 16.IX.1890).

La resta de cartes enviades a La Vanguardia entre el gener de 1890 i el maig de 1891 podrien encabir-se dins el calaix de sastre anomenat periodisme de costums. En totes elles, Utrillo fa gala d’una fina ironia que encara esgarrapa més d’un somriure al lector d’avui. Els temes escollits són tan diversos com la celebració de la Setmana Santa a París (LV, 9.IV.1890), les curses de cavalls i el Grand Prix (LV, 13.IV i 20.VI.1890), el descobriment d’un complot terrorista a càrrec d’un grup d’anarquistes russos (LV, 24.V.1890), la festa anual dels felibres a Sceaux (LV, 29.VI.1890), la inauguració del monument de Flaubert a Ruan (LV, 27.XI.1890), els maquereaux i la seguretat ciutadana (LV, 28.VIII.1890), els cafès-concert (LV, 6.I.1891) (10) o la meterologia (LV, 23.I.1891). Menció a part mereix l’article “París por dentro. El cerro de Montmartre” (LV, 27.IV.1890), un dels millors que va escriure Utrillo, atès que en ell es barregen l’erudició divulgativa i les opinions personals del que es coneix cada racó i cada cantonada del barri.

L'Auberge du Clou, al tombant dels segles XIX i XX
(Font: http://www.montmartre-secret.com/2017/05/avenue-trudaine.montmartre.html)

Entrada la primavera de 1891, Miquel Utrillo abandonà la corresponsalia de La Vanguardia i provà sort com a empresari teatral, muntant un teatre d’ombres xineses al soterrani de L’Auberge du Clou, un bistrot situat a l’avenue Trudaine, a un pas del boulevard Clichy. Amb la col·laboració d’Erik Satie, que tocava el piano, l’any següent Utrillo hi estrenà diversos espectacles, mentre la relació amb Suzanne Valadon esdevenia cada dia més insostenible (11). Al final, fidel a la seva manera de ser, Utrillo renuncià a plantar cara i preferí fugir per darrera vegada. L’oportunitat se li va presentar el març de 1893, quan amb motiu de l’Exposició Universal de Chicago marxà cap als Estats Units per donar a conèixer el teatre d’ombres xineses. El periple americà duraria dos llargs anys i suposaria un nou capítol –el menys conegut potser– en la fecunda i agitada vida de Miquel Utrillo.



(*) Aquest article fou publicat per primera vegada l'any 2010, a la revista "L'Amic de les Arts", editada pel Consorci del Patrimoni de Sitges.
(1) El curs 1880-1881 va quedar en 25è lloc sobre un total de 35 alumnes, i el següent encara empitjorà: ocupà el 28è lloc sobre 30. La nota mitja fou de 13,187, quan es necessitava un mínim de 14 per aconseguir el diploma d’Ensenyança Superior d’Agricultura. Li fou lliurat, això sí, un certificat de final d’estudis (vegeu Catherine Banlin-Lacroix, Miquel Utrillo i Morlius, critique d’art. Paris: Université París IV, 1971, pp. 12-13 (Exemplar mecanografiat del qual es guarda una còpia a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol).
(2) Vinyet Panyella en parla a bastament a Miquel Utrillo i les arts. Sitges: Ajuntament de Sitges, 2009, pp. 19 i ss.
(3) Les dades sobre la durada de les exposicions, la participació d’expositors i el nombre de visitants han estat extretes d'Alfred Picard, Exposition Universelle Internationale de 1889 à Paris. Rapport Géneral. Tome troisième. Exploitation, services divers, régime financier et bilan de l’Exposition Universelle de 1889. Paris: Imprimerie Nationale, 1891.
(4) Sobre el significat i les aportacions de l’Exposició Universal de 1878 és molt útil l’article de Luis Ángel Sánchez Rodríguez, “Ciencia, exotismo y colonialismo en la Exposición Universal de París de 1878”, dins Cuadernos de Historia Contemporánea, vol. 28 (2006), pp. 191-212. Disponible en línia a https://eprints.ucm.es/8524/
(5) Londres i París no havien estat les úniques ciutats a organitzar una –o més d’una– exposició universal. Des de 1851 ho havien fet, entre d’altres, Viena (1873), Filadèlfia (1876), Melbourne (1880), Anvers (1885) i Barcelona (1888).
(6) A banda del ja esmentat Palau de Belles Arts, on van exposar els pintors, Espanya fou present als palaus d’Indústries Diverses, d’Arts Liberals, Colonial i de Matèries Alimentàries. En total, a l'Exposició Universal de París de 1889 prengueren part 2.706 expositors espanyols, dels quals 1.471 van ésser recompensats grans premis, medalles o mencions honorífiques. Espanya fou la quarta nació que més expositors va aportar, només superada per França, Algèria i Mèxic, i molt per davant dels EUA (1.674 expositors), Bèlgica (1.668), Gran Bretanya (1.535), tres nacions molt més avançades industrialment (Alfred Picard, Exposition Universelle Internationale de 1889 à Paris. Rapport Géneral. Pièces annexes. Actes officiels. Tableaux statistiques et financiers. Paris: Imprimerie Nationale, 1892, pp. 320-327 i 364)
(7) Tot i que no en tenim constància, és possible que Utrillo rebés alguna que altra crítica per aquestes opinions, ja que en un dels seus articles (LV, 18.IX.1899) parla del patriotisme i distingeix entre els xovinistes, els fatalistes i "los que están en lo justo", que al seu entendre son els veritables patriotes. I acaba la seva dissertació afirmant el següent: "He debido extenderme algo sobre este asunto, pues es muy fácil creer extranjerizados a todos cuantos vivimos fuera de España".
(8) El recés coincidí amb el retrobament entre Utrillo i Santiago Rusiñol, el qual havia arribat a París a finals de setembre de 1889. A principis de desembre, Rusiñol llogà un vell casalot a Montmartre on va viure el mig any següent en companyia d’Utrillo, l’escultor Enric Clarasó i el gravador Ramon Canudas.
(9) És l’única ocasió en què Utrillo parla dels pintors neoimpressionistes, els quals no li mereixen precisament una opinió gaire favorable. Al seu entendre, interpreten la visió del natural mitjançant “la teoría científica de los colores y, por tanto, sacrificando la verdad al procedimiento, que consiste en el constante uso de los tonos complementarios, y logrando los efectos que impresionan la retina empleando una serie de diminutas pinceladas a modo de bordado sobre cañamazo.” Malgrat tot, reconeix la genialitat de Monet per captar les impressions de la natura.
(10) En aquest article mostra la seva admiració per la chanteuse Yvette Guilbert, de la qual arriba a dir que “representa la esencia de París impregnada de maquiavelismo callejero, filosofía a pequeñas dosis, entre sardónica y epicúrea, y las gracias populacheras de gavroche soltadas entre dos actitudes dignas de la más noble senyora del faubourg St. Germain”.
(11) La gota que féu vessar el got fou l’inici d’una breu però apassionada liaison amorosa entre Satie i Valadon cap a finals de 1892.



CARRERS DE SITGES - 4. Carrer de l'Illa de Cuba

A dalt, el carrer de l'illa de Cuba, a la cruïlla amb els carrers de Sant Isidre (a l'esquerra) i de Sant Gaudenci (a la dreta), ...