 |
Vista panoràmica de l'Exposició Universal de París de 1889 (Font: Bibliothèque Nationale de France)
|
L’abril de
1889, amb vint-i-set anys acabats de fer, Miquel Utrillo i Morlius abandonava
per segona vegada Barcelona rumb a París. Però a diferència del que havia
succeït en la primera ocasió, les circumstàncies eren unes altres ben
diferents. No es tractava, com nou anys abans, d’un exili forçat en companyia
de tota la família. Utrillo marxava ara a la capital francesa com a
corresponsal de La Vanguardia per tal
d’informar als lectors d’aquest diari de tot el que s’esdevindria durant la
celebració de la Exposició Internacional.
Utrillo
coneixia París tan bé o millor que Barcelona, ja que hi havia viscut entre 1880
i 1883. Durant aquells tres anys havia estudiat a l’Institut National
Agronomique, on els seus mals resultats acadèmics li havien impedit d’obtenir,
el juny de 1882, el títol d’enginyer agrònom (1). Per contrapartida, aquella
primera estada a la ciutat del Sena li havia servit d’autèntica escola de la
vida, en la qual es doctorà ben aviat gràcies a la seva insaciable curiositat
–que li faria adquirir amb el curs dels anys una cultura enciclopèdica– i la
irresistible atracció que sentia per la vida bohèmia. Aquesta atracció li
obriria les portes d’un món on, amb l’excusa de l’art, hi tenien cabuda
d’altres possibilitats molt més prosaiques per a un jove de la seva edat: les
excursions dominicals a la Butte Montmartre, el misteri nocturn dels cabarets i
dels cafès-concert del boulevard Rochechouart i de la place Pigalle, la
companyia efímera d’una model o d’una aspirant a chanteuse...
No ha
d’estranyar, doncs, que quan la família Utrillo decidí retornar a Espanya, el
1882, ell preferís romandre a París. Hi degué influir poderosament la relació
tot just iniciada amb Suzanne Valadon, una antiga acròbata circense que
aspirava a ser pintora i que acabaria esdevenint coneguda com a model de Puvis
de Chavannes, Renoir, Toulouse-Lautrec i Degas, entre d’altres artistes. La
relació entre Utrillo i Valadon es prolongà, amb intermitències, al llarg d’una
dècada, però estigué plena de fugides, desenganys, retrobaments i baralles (2). El desembre de 1883, uns dies
abans que vingués al món el fill de la parella, Utrillo marxà a Madrid (el nen
fou batejat amb el nom de Maurice Valadon i no seria fins al 1891 que Utrillo
en reconeixeria la paternitat).
Durant el
1884 i bona part del 1885 Utrillo es dedicà a viatjar per diversos països
europeus, entre ells Bèlgica, Rússia i Alemanya. Després d’una nova estada a
Madrid, el 1886 treballà d’enginyer per una companyia de Còrdova i l’any següent
es traslladà a Barcelona. Allí reprengué velles amistats i en féu de noves,
moltes de les quals a través de Rusiñol, entre elles el director de La Vanguardia, Modesto Sánchez Ortiz,
que freqüentava les tertúlies del Cau Ferrat del carrer de Muntaner. El 1888
col·laborà en la instal·lació d’una de les atraccions de l’Exposició Universal:
el Panorama de Waterloo, una recreació panoràmica de la famosa batalla lliurada
el 1815 per l’exèrcit napoleònic contra les tropes angleses.
Amb el
carnet de corresponsal a la butxaca, Utrillo retornà a París la primavera de
1889. La seva primera crònica, apareguda a les pàgines de La Vanguardia el dia 30 d’abril, duia per títol “Desde París” i
estava signada amb el pseudònim de “Lilé”, que mantindria en els articles següents.
No seria fins al 29 de juliol de 1889 que els lectors del diari descobririen
que darrera d’aquella denominació infantil (segons Banlin-Lacroix, així era com
l’anomenaven els seus pares de petit) s’amagava Miquel Utrillo.
 |
Utrillo cap al 1882 (Biblioteca Popular
Santiago Rusiñol) |
Entre
l’abril de 1889 i el maig de 1891, Utrillo envià una vuitantena de cartes
–amenes i erudites alhora– que aproparen els lectors de La Vanguardia a l’actualitat artística, política i cultural
parisenca; per cadascuna d’elles cobrava trenta pessetes. Tot i que el promig
era de tres o quatre articles mensuals, hi hagué mesos que n’arribà a escriure
cinc o sis (fins i tot set, el juny de 1889) i d’altres que a penes en publicà
un. Cal pensar, doncs, que la periodicitat de les cròniques venia fixada, no
tant per un acord prèviament establert amb la direcció del diari, com per la
necessitat més o menys peremptòria de disposar de diners (una necessitat que
fou constant al llarg de tota la seva vida).
Fins al
novembre del 1889, el tema principal de les cartes d’Utrillo és l’Exposició Universal.
Era la quarta vegada que a París s’organitzava un esdeveniment d’aquestes
característiques. En la primera, que romangué oberta als Camps Elisis del 15 de
maig al 31 d’octubre de 1855, hi participaren 23.954 expositors de 53 estats i
fou visitada per més de cinc milions de persones (3). L’imponent Palau de la
Indústria, obra en ferro i vidre de l’arquitecte Viel i l’enginyer Barrault, es
convertí en l’emblema del certamen i en la rèplica francesa a l’innovador
Crystal Palace, que el 1851 havia allotjat a Londres la primera de les
exposicions universals. El palau seria utilitzat de nou en les dues exposicions
següents i en els salons artístics haguts entre 1857 i 1897.
La segona
Exposició Universal de París tingué lloc de l’1 d’abril al 3 de novembre de 1867
al Camp de Mart, on s’aixecà un gegantí edifici oval de 490 per 380 metres; al
seu voltant, i entremig de jardins, es trobaven disseminats un centenar de
pavellons nacionals i industrials. Hi foren presents 52.200 expositors de 41
països i el nombre de visitants ultrapassà els onze milions. L’Exposició de
1867 marcà l’apoteosi del Segon Imperi i suposà la consolidació de França com a
segona potència econòmica europea, gràcies a les reformes lliurecanvistes
introduïdes per Napoleó III.
Quan el
1878 se celebrà una nova Exposició Universal a París, la conjuntura política
francesa era del tot diferent a la que existia una dècada abans. La humiliant
derrota soferta per les tropes napoleòniques davant l’exèrcit prussià (1870)
havia fet fonedís el somni imperial provocant, si us plau per força, la
instauració de la III República. L’esdeveniment, que comptà amb la participació
de 52.835 expositors i fou visitada per més de setze milions de persones entre
l’u de maig i el 10 de novembre, resultà tanmateix un rotund fracàs des del
punt de vista econòmic: les pèrdues rondaren els trenta milions de francs (4).
La de 1889
fou, sense cap mena de dubte, la culminació de totes les exposicions universals
celebrades fins a aquella data (5). Les xifres superaren amb escreix les expectatives
previstes per l’organització: entre el 6 de maig i el 6 de novembre, 61.722
expositors d'una cinquantena de països pogueren mostrar els seus productes als
trenta-dos milions i escaig de visitants que es passejaren pel recinte i que
deixaren uns ingressos superiors als 21.580.000 francs. El Camp de Mart i el
Palau del Trocadero (aixecat per a l’exposició de 1878) acolliren les seccions
dedicades a l’art, la ciència i la indústria, mentre que els pavellons de les
colònies franceses foren instal·lats a l’esplanada dels Invàlids.
Altrament,
l’Exposició Universal de 1889 significà el triomf definitiu de l’arquitectura
del ferro i del vidre, conseqüència directa de la reeixida combinació entre el
disseny arquitectònic i les tècniques d’enginyeria sorgides –i constantment
millorades– amb la industrialització. Els dos símbols d’aquesta simbiosi entre
art i tecnologia foren la Torre Eiffel i la Galeria de les Màquines. Amb els
seus 312 metres d’alçada, la torre dissenyada per Gustave Eiffel és considerada
avui dia el monument més representatiu de l’enginyeria civil del segle XIX, així
com la principal icona de la ciutat del Sena. En el seu moment, però, més enllà
d’esdevenir una de les grans atraccions de l’Exposició Universal, fou vista com
una exaltació del progrés de la tècnica. La Galeria de les Màquines, edifici de
ferro i vidre projectat per l’arquitecte Louis Dutert i l’enginyer Victor
Contamin, es convertí per mèrits propis en l’altra gran meravella de
l’Exposició. Constava d’una única galeria de 420 m de llargada per 110 m
d’amplada i estava coberta per una llarga successió de grans arcs de ferro
sense necessitat de columnes entremig. Això permetia encabir sense problemes
les descomunals màquines que s’exhibien en el seu interior i que podien ser contemplades
des d’unes plataformes mòbils suspeses del sostre.
En les
seves cròniques Miquel Utrillo no estalvia elogis envers la Torre Eiffel i la
Galeria de les Màquines. A causa de la seva formació científica i de la seva
trajectòria professional, posa èmfasi sobretot en la complexitat tècnica
d’ambdues construccions. I a l’hora d’escollir, queda clar que prefereix la
Galeria de les Màquines abans que la Torre Eiffel: “El Palacio de las Máquinas es el coloso de la Exposición; pero así
como la Torre Eiffel necesita una serie de raciocinios para que se comprenda su
grandeza, el palacio de Mr. Dutert impresiona a primera vista [...] Las
proporciones desusadas del palacio no han sido hijas de un vano alarde de poder
industrial, sino que obedecen a la necesidad de cobijar la infinidad de
máquinas que, gracias a un progreso incesante, han aumentado considerablemente
de las exposiciones anteriores [...] La nave central se compone de 20 arcos o
armaduras, siendo el peso de cada una de 196.000 kilogramos, habiéndose
empleado en la construcción de los veinte más de un millón de remaches” (La Vanguardia, 16.VI.1889).
El
ferrocarril (el símbol que millor resumeix el progrés i la modernització que
comportà la Revolució Industrial) és també objecte d’una extensa crònica, en la
qual Utrillo fa un repàs des dels primers prototipus fins a les més modernes
locomotores presents a l’Exposició Universal de 1889. Amb un devessall de dades
que potser van aclaparar els lectors del diari, Utrillo parla dels kilòmetres
de via fèrria construïts a Europa i als EUA, de la progressiva velocitat del
trens (tot distingint entre “velocitat comercial”, “velocitat mitja de marxa” i
“velocitat real”), dels grans ponts d’acer i dels llargs túnels que serveixen
per salvar els desnivells, de les millores introduïdes en els vagons de
viatgers, etc. (LV, 1.IX.1889). Així
mateix, Utrillo fixa la seva atenció en diferents invents i avenços
tecnològics, com ara el dirigible “La France” (LV, 9.VI.1889), la fabricació de la seda artificial (LV, 13.VIII.1889), el nou fonògraf de
Thomas A. Edison (LV, 17.VIII.1889),
o bé els aparells per extingir incendis (LV,
8.IX.1889).
No obstant
aquest interès per tot el que implica un progrés científic, bona part de les
cartes de Miquel Utrillo referents a l’Exposició són dedicades a comentar les
diferents seccions “nacionals” que s’apleguen al Palau de Belles Arts. Amb una clara
preferència per la pintura, article rere article el cronista explica, entre
lloances i crítiques, quins són els artistes més destacats de cada país i
quines obres han presentat al certamen. La llista de pintors és força generosa,
i si per una banda deixa palès l’afany d’Utrillo de donar a conèixer el màxim
nombre d’autors a un públic nèofit, per una altra demostra que la divulgació no
està renyida amb la crítica d’art. Aquest esperit divulgatiu és sempre present
en Utrillo, tant si aborda els pintors que omplen les seccions de l’Exposició,
com si parla dels artistes que exposen al Salon
que anualment se celebra a París o bé si ressenya una petita mostra haguda en
una galeria o un cercle artístic.
Les seves
observacions es caracteritzen, en general, per l’absència de frases
grandiloqüents i per la capacitat de resumir en poques paraules si un oli, un
pastel o una aquarel·la estan ben resolts o no. I aquí radica, precisament, la
“modernitat”, l’actualitat de Miquel Utrillo com a crític d’art. Tot i haver
estat escrits fa cent vint anys, els seus comentaris, descripcions i valoracions
continuen essent entenedors per al lector d’avui. Agafem com a exemple un dels
quadres exposats a la secció espanyola: "El fusilamiento de Torrijos y sus compañeros", de A[ntonio] Gisbert, obtiene la
mayoría de los sufragios del público; no cabe mayor perfección en la expresión
de los personajes [...] Esto explica el porque del éxito de la obra, pues habla
al corazón tanto como a los ojos, y las emociones que percibe el espectador
hacen que perdone algunos defectos secundarios que, además de alguna pobreza de
color, se muestran en algunas partes del cuadro, sobre todo en el aspecto del
cielo” (LV, 20.V.1889).
 |
| Cerimònia d'obertura de l'Exposició Universal de París (Font: Bibliothèque Nationale de France) |
Conscient
de quin és el seu públic, Utrillo s’esplaia força a descriure i comentar les
diverses seccions on la representació espanyola i catalana és notable (6). En algunes de les cartes, el
corresponsal es lamenta repetides vegades de la mala impressió que ofereixen
algunes de les sales, a causa de la tardança en enllestir-les i de la
desencertada distribució que han fet els organitzadors: "es preciso
reconocer que el desbarajuste que ha reinado en el comité constituido en Madrid
y que dirige la sección toda, será causa de que nuestro país no brille en el
actual certamen como pudiera; además de la aglomeración de instalaciones [...],
se han colocado las vitrinas de modo tal que los productos más heterogéneos se
dan la mano: joyas damasquinadas al lado de aguas minerales y de corsés
ortopédicos" (LV, 31.V.1889).
Utrillo destaca també el contrast que existeix, en general, entre la
presentació dels productes catalans (molts dels quals l'any anterior ja han
estat vistos a l'Exposició de Barcelona) i la dels "espanyols". Al
Palau d'Indústries Diverses, "la división entre los productos catalanes y
los del resto de España produce el más deplorable efecto, no por las
consideraciones de orden moral que sobre el hecho en sí podrían hacerse, sino
por el contraste que ofrecen las lujosas instalaciones de Cataluña frente a las
desiguales vitrinas del resto de la nave, en donde como he dicho varias veces
se codean los productos más heterogéneos y se han colocado fuera de la vista o
del paso principal productos que, por su mérito o valor, no merecen verse
eclipsados por objetos, cuando no de mal gusto, de pésima fabricación" (LV, 19.VI.1889) (7).
El 30 de
juny de 1889 Utrillo publica una llarga crònica –acompanyada d’un petit plànol
i quatre dibuixos seus– en la qual resumeix un conjunt de dades sobre l’Exposició
amb la idea que siguin d’“alguna utilidad a los lectores de La Vanguardia que vengan a París, ya que
no para solventar cuantas eventualidades se presenten, por lo menos para
facilitar la orientación durante los primeros días”. Tenint en compte sempre
l’interès general, Utrillo repassa tot el que el visitant no pot deixar de
veure (la Torre Eiffel, la Galeria de les Màquines, la rue du Caire, la “Història de l’Habitació”, l’Exposició retrospectiva
de l’art francès, etc.) si decideix assistir al certamen. Així mateix, informa a
bastament sobre els diversos mitjans de transport que es poden utilitzar tant a
la ciutat de París com a l’interior del recinte. Utrillo acaba l’article amb
una completa relació –on inclou fins i tot el preu de l’entrada– dels
espectacles, concerts i exposicions que es poden contemplar amb motiu de l’Exposició;
dels restaurants, bars i cafès més econòmics; i de les diferents guies que el
visitant té a la seva disposició.
Malgrat
tot, Utrillo és prou llest com per no cansar el lector amb un excés de xifres i
dades. Llevat d’unes poques cartes on el predomini de la informació estricta és
absolut –per exemple, la ja citada sobre els ferrocarrils o també la que dedica
a la sericicultura (LV, 13.VIII.1889)–,
en la resta acostuma a alternar aquesta informació amb la crònica social i
mundana, la qual li permet oferir una visió més heterogènia i completa de tot
el que envolta l’Exposició Universal de París. Les visites de personalitats com
el xa de Pèrsia (LV, 4 i 8.VIII.1889)
i Thomas Alva Edison (LV,17.VIII.1889),
el concurs de “músicas pintorescas” (LV,
10.VII.1889), la festivitat del 14 de juliol (LV, 19.VII.1889), la vaga de cotxers (LV, 19.VI.1889), el banquet dels alcaldes de França (LV, 25.VIII.1889) i les curses de braus
(LV, 28.VI i 5.VII.1889), són alguns
dels molts temes que Utrillo intercala en les seves cartes.
L’acabament
de l’Exposició Universal marca un petit recés en l’activitat periodística de
Miquel Utrillo. L’últim article en què parla del certamen es publica el 18 de
novembre de 1889. Entre aquesta data i finals d’any tan sols envia dues cartes
més a La Vanguardia (8). Les col·laboracions es
reprenen el 13 de gener de 1890, amb una crònica que tracta únicament dos
temes: l’epidèmia de grip que assota mitja Europa i les conseqüències que té entre
els parisencs, i la ruptura que es produeix en el si de la Societé des Artistes Français, la qual donarà lloc a la creació
d’una nova entitat, la Societé Nationale
des Beaux-Arts, encapçalada –entre d’altres– pels pintors J.L.E.
Meissonier, P. Puvis de Chavannes, P. Dagnan-Bouveret, H. Gervex i A. Roll.
 |
Tiquet d'entrada
(Font: Bibliothèque Nationale de France) |
Bona part
de les cròniques que Utrillo publica al llarg del primer semestre de 1891 són
dedicades a treure l’entrellat d’aquest cisma artístic que acabarà desembocant
en la celebració simultània de dos Salons: un al Camp de Mart, on exposaran els
dissidents, i l’altre als Camps Elisis. Utrillo, que pren partit de bell antuvi
pels primers, no dubta a assenyalar que la mostra del Camp de Mart “es la
exposición artística más importante de todas cuantas se han celebrado [...],
pues no hay cuadros bonitos ni
composiciones rebuscadas; pero hay obras maestras, hay estudios soberbios, hay
lo que da la medida de la observación, del estudio, de los conocimientos, del
sentimiento y de las facultades de percepción de muchos pintores de valía” (LV, 14.V.1890). En canvi, al Saló dels
Camps Elisis són poques les obres d’”interés capital” i cap d’elles no mereix la
medalla d’honor, “si se atendiera al mérito solo de las obras y no a la hoja de servicios de los artistas, como
en realidad sucede” (LV, 23.V.1890).
Unes setmanes més tard escriu una crònica on parla exclusivament de la representació
espanyola en ambdós Salons (LV,
7.VII.1890).
Utrillo
tracta així mateix altres aspectes de l’actualitat artística parisenca; entre
ells, el concurs per a la decoració de l’Hôtel de Ville (LV, 2.III.1889); l’exposició del cartellista Jules Chéret, “creador
de los mejores anuncios artísticos que animan los muros de la ciudad” (LV, 5.III.1890); l’exposició de la Societé des Artistes Indépendants (LV, 26.III.1890) (9); la inauguració del monument a
Delacroix (LV, 11.XI.1890), i la mort dels veterans pintors Lewis-Brown (LV, 22.XI.1890) i Meissonier (LV, 7.II.1891).
Tot i que
amb menys fortuna, Utrillo s’atreveix també amb la crítica teatral, musical i
literària, fent-se ressò d’estrenes com la Cleopatra
protagonitzada per Sarah Bernhardt (LV,
24.IX i 7.XI.1890) o de l’aparició de novel·les com La bête humaine, d’Émile Zola, (LV,
19.III.1890). Pel contrari, es mostra força encertat quan, en algunes cartes, es
posa en la pell del cronista polític per parlar del nou gabinet francès (LV, 23.III.1890), de la manifestació del
1r de maig (LV, 4.V.1890), dels
viatges oficials del president Sadi Carnot, de l’empresonament del duc
d’Orleans o del moviment boulangista, sobre el qual escriu en diverses ocasions,
publicant-ne fins i tot un article monogràfic (LV, 16.IX.1890).
La resta
de cartes enviades a La Vanguardia
entre el gener de 1890 i el maig de 1891 podrien encabir-se dins el calaix de
sastre anomenat periodisme de costums. En totes elles, Utrillo fa gala d’una
fina ironia que encara esgarrapa més d’un somriure al lector d’avui. Els temes
escollits són tan diversos com la celebració de la Setmana Santa a París (LV, 9.IV.1890), les curses de cavalls i
el Grand Prix (LV, 13.IV i 20.VI.1890),
el descobriment d’un complot terrorista a càrrec d’un grup d’anarquistes russos
(LV, 24.V.1890), la festa anual dels
felibres a Sceaux (LV, 29.VI.1890),
la inauguració del monument de Flaubert a Ruan (LV, 27.XI.1890), els maquereaux
i la seguretat ciutadana (LV,
28.VIII.1890), els cafès-concert (LV,
6.I.1891) (10) o la meterologia (LV, 23.I.1891). Menció a part mereix
l’article “París por dentro. El cerro de Montmartre” (LV, 27.IV.1890), un dels millors que va escriure Utrillo, atès que
en ell es barregen l’erudició divulgativa i les opinions personals del que es
coneix cada racó i cada cantonada del barri.
Entrada la
primavera de 1891, Miquel Utrillo abandonà la corresponsalia de La Vanguardia i provà sort com a
empresari teatral, muntant un teatre d’ombres xineses al soterrani de L’Auberge
du Clou, un bistrot situat a l’avenue
Trudaine, a un pas del boulevard Clichy. Amb la col·laboració d’Erik Satie,
que tocava el piano, l’any següent Utrillo hi estrenà diversos espectacles,
mentre la relació amb Suzanne Valadon esdevenia cada dia més insostenible (11). Al final, fidel a la seva
manera de ser, Utrillo renuncià a plantar cara i preferí fugir per darrera vegada.
L’oportunitat se li va presentar el març de 1893, quan amb motiu de l’Exposició
Universal de Chicago marxà cap als Estats Units per donar a conèixer el teatre
d’ombres xineses. El periple americà duraria dos llargs anys i suposaria un nou
capítol –el menys conegut potser– en la fecunda i agitada vida de Miquel
Utrillo.
(*) Aquest article fou publicat per primera vegada l'any 2010, a la revista "L'Amic de les Arts", editada pel Consorci del Patrimoni de Sitges.
(1) El curs 1880-1881 va quedar en 25è lloc sobre un total de 35 alumnes, i el
següent encara empitjorà: ocupà el 28è lloc sobre 30. La nota mitja fou de
13,187, quan es necessitava un mínim de 14 per aconseguir el diploma
d’Ensenyança Superior d’Agricultura. Li fou lliurat, això sí, un certificat de
final d’estudis (vegeu Catherine Banlin-Lacroix, Miquel Utrillo i Morlius, critique d’art. Paris: Université París
IV, 1971, pp. 12-13 (Exemplar mecanografiat del qual es guarda una còpia a la
Biblioteca Popular Santiago Rusiñol).
(2) Vinyet Panyella en parla a bastament a Miquel
Utrillo i les arts. Sitges: Ajuntament de Sitges, 2009, pp. 19 i ss.
(3) Les dades sobre la durada de les exposicions, la participació d’expositors i el
nombre de visitants han estat extretes d'Alfred Picard, Exposition Universelle Internationale de 1889 à Paris. Rapport Géneral.
Tome troisième. Exploitation, services divers, régime financier et bilan de
l’Exposition Universelle de 1889. Paris: Imprimerie Nationale, 1891.
(4) Sobre el significat i les aportacions de l’Exposició Universal de 1878 és molt
útil l’article de Luis Ángel Sánchez Rodríguez, “Ciencia, exotismo y
colonialismo en la Exposición Universal de París de 1878”, dins Cuadernos de Historia Contemporánea,
vol. 28 (2006), pp. 191-212. Disponible en línia a https://eprints.ucm.es/8524/
(5) Londres i París no havien estat les úniques ciutats a organitzar una –o més d’una–
exposició universal. Des de 1851 ho havien fet, entre d’altres, Viena (1873),
Filadèlfia (1876), Melbourne (1880), Anvers (1885) i Barcelona (1888).
(6) A
banda del ja esmentat Palau de Belles Arts, on van exposar els pintors, Espanya
fou present als palaus d’Indústries Diverses, d’Arts Liberals, Colonial i de
Matèries Alimentàries. En total, a l'Exposició Universal de París de 1889
prengueren part 2.706 expositors espanyols, dels quals 1.471 van ésser
recompensats grans premis, medalles o mencions honorífiques. Espanya fou la
quarta nació que més expositors va aportar, només superada per França, Algèria
i Mèxic, i molt per davant dels EUA (1.674 expositors), Bèlgica (1.668), Gran
Bretanya (1.535), tres nacions molt més avançades industrialment (Alfred Picard, Exposition Universelle Internationale de 1889 à Paris. Rapport Géneral.
Pièces annexes. Actes officiels. Tableaux statistiques et financiers.
Paris: Imprimerie Nationale, 1892, pp. 320-327 i 364)
(7) Tot i que no en tenim constància, és possible que Utrillo rebés alguna que
altra crítica per aquestes opinions, ja que en un dels seus articles (LV, 18.IX.1899) parla del patriotisme i
distingeix entre els xovinistes, els fatalistes i "los que están en lo
justo", que al seu entendre son els veritables patriotes. I acaba la seva
dissertació afirmant el següent: "He debido extenderme algo sobre este
asunto, pues es muy fácil creer extranjerizados a todos cuantos vivimos fuera
de España".
(8) El recés coincidí amb el retrobament entre
Utrillo i Santiago Rusiñol, el qual havia arribat a París a finals de setembre
de 1889. A principis de desembre, Rusiñol llogà un vell casalot a Montmartre on
va viure el mig any següent en companyia d’Utrillo, l’escultor Enric Clarasó i
el gravador Ramon Canudas.
(9) És l’única ocasió en què Utrillo parla dels
pintors neoimpressionistes, els quals no li mereixen precisament una opinió gaire
favorable. Al seu entendre, interpreten la visió del natural mitjançant “la
teoría científica de los colores y, por tanto, sacrificando la verdad al
procedimiento, que consiste en el constante uso de los tonos complementarios, y
logrando los efectos que impresionan la retina empleando una serie de diminutas
pinceladas a modo de bordado sobre cañamazo.” Malgrat tot, reconeix la
genialitat de Monet per captar les impressions de la natura.
(10) En aquest article mostra la seva admiració
per la chanteuse Yvette Guilbert, de
la qual arriba a dir que “representa la esencia de París impregnada de
maquiavelismo callejero, filosofía a pequeñas dosis, entre sardónica y
epicúrea, y las gracias populacheras de gavroche
soltadas entre dos actitudes dignas de la más noble senyora del faubourg St.
Germain”.
(11) La gota que féu vessar el got fou l’inici
d’una breu però apassionada liaison amorosa
entre Satie i Valadon cap a finals de 1892.
