L'antic barri de Sant Joan, i la seva transformació artística i arquitectònica

Dos aclariments previs

Vagi per endavant que, si parlem amb propietat, a Sitges no ha existit mai ni existeix cap barri de Sant Joan.[1] No obstant això, antigament, hi havia la l’església de Sant Joan, la placeta de Sant Joan i el carrer de Sant Joan. Aquest darrer encara existeix, tot i que, no tenia la mateixa extensió d’ara. Tant la placeta com el carrer rebien aquest nom per la seva proximitat amb l’antic Hospital de Sant Joan Baptista, mentre que l’església era, de fet, la capella de l’hospital. Així, doncs, hem d’agafar el mot barri com a sinònim d’entorn: l’entorn del que avui és el conjunt de Maricel i del que fins al 1910 fou l’Hospital de Sant Joan. Un entorn que, geogràficament, vindria delimitat per la plaça de Miquel Utrillo, el carrer de Fonollar, el racó de la Calma, el carrer de Sant Joan i el baluard de la Torreta.

Amb tot, per entendre millor el que va significar l’evolució d’aquest espai del nucli antic sitgetà, ens hem pres la llicència d’ampliar-lo i d’incloure, també, el que avui és la plaça de l’Ajuntament i el Baluard, i el que abans se’n deia muralla de Mar. Naturalment, això ens obligarà a parlar de l’ajuntament –antigament castell–, de la rectoria, de l’església parroquial i d’altres elements arquitectònics que s’han transformat amb el pas dels segles.

El mapa del 1839

Per evitar una narració excessivament prolixa i feixuga, no explicarem de manera detallada l’evolució que, des de l’època preromana, ha patit el que coneixem com el puig de Sitges, on hi hagué el nucli primigeni de la vila i del qual formaria part l’entorn de l’hospital.

Pel contrari, hem preferit agafar un moment, ni molt llunyà, ni molt recent, de la història de Sitges que ens serveixi per determinar què va sorgir i què és va esvanir abans de l’inici de la construcció de Maricel en aquest espai geogràfic que hem determinat anteriorment. El moment que hem escollit és l’any 1839. I l’hem escollit perquè comptem amb un mapa d’aquell any que, amb el títol de ”Plano geográfico de la villa de Sitges, su fortificación, playa y parte de su hermosa campiña”, ens proporciona un devessall d’informació sobre el Sitges d’aquella època.[2] El mapa és particularment interessant perquè ens permetrà bastir ponts entre passat i futur. Dit d’una altra manera: el 1839 encara es conservaven diversos elements arquitectònics d’època medieval i moderna que es transformarien –o es perdrien– en el decurs del segle XIX; altrament, però, no n’existien d’altres que apareixerien entre 1850 i 1910.

Naturalment estudiarem només la zona que fa referència al puig de Sitges i no pas tota. I perquè el lector es situï millor, hem mantingut la numeració original del mapa [3]

El puig de Sitges i l'entorn de l'antic Hospital de Sant Joan, segons el mapa de 1839

Els recintes defensius: muralles, torres i portals

Sitges ha tingut al llarg de la seva història tres recintes defensius: la muralla Vella, la muralla Nova i la muralla dels Carlins. Les dues primeres foren aixecades a l’època medieval, mentre que la tercera es construí al segle XIX. De la muralla Vella, l’única de les tres feta amb carreus, actualment encara en queden restes al Vall o fossat que encerclava la fortificació (vegeu número 28) i al carrer d’en Bosc (número 27), concretament a ca n’Stämpfli. Inicialment, la muralla Vella encerclava l’espai immediat al voltant del castell, però en les primeres dècades del segle XIV s’amplià el seu perímetre.[4]

La muralla Nova fou feta en els segles XV-XVI per protegir el raval que s’havia format al voltant del camí públic, l’actual carrer Major. Segons Muntaner, “no era una muralla sòlida i ben construïda, sinó que es va fer reforçant, únicament, les façanes de les cases que miraven fora vila”.[5]

La muralla dels Carlins, com el seu mateix nom indica, fou bastida per defensar Sitges a l’època en què tingueren lloc les tres guerres Carlines, entre les dècades del 1830 i 1870. Voltava tota la població, des del capdavall de l’actual carrer de Rafael Llopart fins al torrent de la Bassa-rodona, i els murs estaven emblanquinats.[6] Aquesta muralla, plena de tambors, torres, fortins i baluards al llarg del seu recorregut, és la que reprodueix el mapa del 1839.

Si ens fixem bé en la figura 1, observarem aquests punts forts –dibuixats amb un traç negre més gruixut– que encerclaven la part alta de la vila i l’aïllaven tant per llevant com per ponent en cas de necessitat. Al mapa hi ha consignats, però, d’altres elements defensius anteriors en el temps.

Amb el número 2, el mapa assenyala les restes de l’antiga torre de la Verdesca, situada al rocam del Baluard, al costat d’on posteriorment es féu l’escalinata de la Punta. La torre formava part del primer recinte defensiu –la muralla Vella– i sembla que fou destruïda durant el bombardeig que patí Sitges durant la guerra dels Segadors, el 1649.[7] Avui dia, d’aquestes restes encara es pot veure el cercle que feia de fonament i una part del parament interior que hi ha adossat al mur.

Amb el número 137 i al capdamunt del carrer Major, hi ha marcada la torre de les Hores, dita així perquè pels volts del 1630 s’hi construí una espadanya per col·locar-hi el rellotge de la vila i les seves campanes. La torre era de planta semicircular i tenia la funció de vigilar l’entrada a la plaça del Castell. Va romandre dempeus fins al procés revolucionari del 1868, quan fou enderrocada (uns anys abans s’havia traslladat el rellotge al Comunidor de la parròquia i s’havia aterrat l’espadanya).[8] Al costat mateix de la torre hi havia el portal Major o de la Muralla, visible també al mapa.[9]

La Torre de les Hores el 1867, segons un dibuix
de Joan Soler Casanovas

La tercera torre que el 1839 defensava l’accés a la vila vella era la Torreta (número 11). Aixecada segurament en el segle XV amb el nom de torre de Santa Eulàlia, protegia el portal que tancava l’actual carrer de Fonollar. Aquest portal era conegut també com de Santa Eulàlia o de la Torreta, però igualment com a portal d’en Bis, llavors paredat amb una garita (número 12). La família Bis portava diverses generacions vivint al carrer de Sant Joan.[10] Més endavant veurem com la Torreta i el portal desapareixerien arran de la construcció de ca n’Aleix Vidal Quadres i la posterior urbanització de l’indret.

Un altre portal era el marcat amb el número 13. Fou anomenat successivament –a mesura que es traslladava més cap a llevant– portal d’en Companys, d’en Galiot, de la Davallada, de Barcelona i de Sant Sebastià, com se’l designa al mapa. Al costat del portal s’observa el mur (número 14) que el 1839 tancava el carrer de la Davallada just a l’altura del Vall (número 28). Posteriorment el portal de Sant Sebastià encara seria traslladat més a l’est, fins al torrent de can Llopart, on es mantindria fins al 1902, any del seu enderroc.[11]

Les vies públiques: carrers i places

Per seguir un cert ordre, la primera de les vies públiques de què parlarem és la plaça Major –ara plaça de l’Ajuntament–, marcada amb el número 22. Avui dia es coneix per plaça de l’Ajuntament tot l’espai que envolta l’edifici consistorial, però com assenyala Muntaner, “fins al segle XX només es considerava plaça l’espai de davant de l’antiga porta del castell, entre l’actual ajuntament i el mercat (...), i algunes vegades també el que hi ha a l’oest de l’edifici, davant de la porta actual”.[12]

Al llarg dels segles, la plaça ha tingut diversos noms. A l’època de Bernat de Fonollar es deia plaça de Sitges.[13] Posteriorment es digué plaça del Castell,[14] de la Constitució (durant el trienni liberal),[15] del Rei (a la reinstauració del règim absolutista), Major (1839), novament de la Constitució (entre 1868 i 1931), de la República (del 1931 al 1939), del general Mola (durant tota la dictadura franquista) i, finalment, de l’Ajuntament (des del 1979 fins ara).[16]

L’espai que ocupa la plaça en el mapa no és el mateix de l’actualitat ni tampoc el del 1910, atès que la desaparició d’alguns edificis i la construcció d’altres a partir de l’últim terç del segle XIX i primer quart del XX comportaren una nova alineació de la plaça, fent-la més espaiosa i quadrangular. Entre els edificis que foren aterrats cal destacar la carnisseria i la casa de la família Puig de Galup; entre els que foren aixecats –i que naturalment no surten en el mapa– hi ha el mercat, la casa Utrillo –ara Biblioteca Santiago Rusiñol–i l’actual casa Lola Anglada. En construir-se l’ajuntament, també foren aterrats els porxos o coberts que existien al voltant del castell, on antigament els pagesos venien els seus productes i setmanalment se celebrava el mercat dels dijous.[17]

L'antic Castell de Sitges a mitjans anys 1880, abans de convertir-se en l'actual
Ajuntament. Els dos personatges que surten són el doctor Gaietà Benaprès i
el pintor Joaquim de Miró (Arxiu Fric Malagelada)

De la plaça Major s’accedia al Baluard a través del carrer de l’Església, que no és marcat en el mapa i que en ser enderrocada la casa Puig de Galup deixà d’existir com a carrer. El Baluard (número 3) és el nom que pren la petita plaça existent davant de l’església parroquial. Almenys des del segle XVI, al Baluard hi havia col·locats diversos canons per defensar el petit port de Sitges –situat a la Fragata, sota mateix del Baluard– dels atacs de corsaris i pirates.[18] Acabades les guerres carlines, els canons foren desmuntats. La sort que van córrer fou diversa.[19]

Des de temps antics, en el Baluard hi havia el cementiri de la vila (número 4), seguint el costum d’ubicar els fossars al costat de les esglésies. Quan es va quedar petit, sembla que el cementiri es prolongà en l’espai que existia entre la parròquia i la muralla de Mar. El 1773 el bisbe de Barcelona, Josep Climent, ordenà que el cementiri fos traslladat fora vila. A principis del segle XIX les autoritats sitgetanes foren requerides en diverses ocasions sobre el tema de construir un cementiri nou i clausurar l’existent al Baluard, que continuà utilitzant-se fins al 1824, data en què entrà en funcionament el nou cementiri de Sant Sebastià.[20] Per tant, quan es confeccionà el mapa tan sols feia quinze anys que no s’enterrava ningú al fossar del Baluard. El 1954, arran d’unes obres fetes al Baluard, es trobaren diverses restes humanes.[21] També se’n trobaren en unes excavacions fetes el 1977, quan es desmuntà el Monumento a los Caídos, erigit el juny del 1939 per recordar els morts del bàndol franquista. A més, es localitzaren restes de ceràmica ibèrica, romana i de l’edat mitjana.[22]

La muralla de Mar portava fins al baluard de Santa Caterina, altrament conegut com baluard Nou (marcat amb el número 7 que hi ha més a la dreta) o de l’Hospital. El nom tradicional de santa Caterina (d’Alexandria, no de Siena) té a veure amb la proximitat de la porta que hi ha a la parròquia dedicada a aquesta santa i màrtir de dubtosa existència.[23] L’estiu del 1913, amb les obres de Maricel endegades, l’ajuntament decidí donar el nom de plaça de Maricel a l’indret. La denominació durà fins al 1960, any en què es rebatejà com a plaça de Miquel Utrillo.[24]

Abans d’enfilar l’actual carrer de Fonollar caldrà aturar-se en el que el mapa assenyala com a “travesía de la Rectoría” (número 19),[25] que no és sinó el pas estret que comunica la plaça de l’Ajuntament amb l’antic baluard de Santa Caterina i que molta gent prefereix anomenar, equivocadament, “Quinta Avenida” o “Cinquena Avinguda”.[26] Inicialment, la travessia no tenia sostre, però el 1917 fou coberta parcialment  per l’edifici que comunicava les dues parts del Maricel de Terra.

A mà esquerra, l'antiga travessia de la rectoria en una fotografia del 1917 realitzada per
Josep Salvany i Blanch (AFCEC)

El trajecte de l’actual carrer de Bernat de Fonollar és incert. Per a alguns, comença al Baluard mateix, a la cantonada de la capella del Santíssim i s’allarga fins al baluard de la Torreta; per a d’altres, en canvi, comença a la plaça de Miquel Utrillo. Sigui com sigui, a l’època en què es féu el mapa –i també abans–, el carrer tenia el nom de Sant Joan i el seu recorregut comprenia el que avui són dos carrers diferenciats: el de Fonollar i el de Sant Joan, que avui va del de Fonollar a la Davallada. L’antic carrer de Sant Joan (número 17) feia, doncs, un angle recte, mentre que la baixada fins al baluard de la Torreta va tenir diversos noms successius: carrer d’en Joan Francesc, de n’Amat i d’en Bis. El 1894, l’ajuntament presidit per Miquel Ribas Llopis acordà batejar com Bernat de Fonollar el tram comprès entre els baluards de Santa Caterina i de la Torreta, amb la qual cosa el carrer de Sant Joan quedava limitat a la seva llargada actual.[27]

Al bell mig del carrer de Fonollar trobem l’antiga placeta de Sant Joan (número 9), dita així perquè era davant de l’entrada de la capella de l’Hospital de Sant Joan. La placeta conservà el seu nom tradicional fins al maig del 1932, quan fou canviat pel de racó de la Calma.[28] Unes setmanes després, el 16 de juny, s’inaugurava allà un monument a Santiago Rusiñol consistent en un monòlit coronat per la testa de l’artista feta en bronze per Joan Borrell Nicolau. El monument, que havia de ser provisional, romangué al racó de la Calma fins al 1977.[29] Aquell any, en inaugurar-se un segon i definitiu monument a Rusiñol (una estàtua de bronze obra de Nicolau Ortiz Serra) al carrer del Port de n’Alegre, el del racó de la Calma fou traslladat al pati de la biblioteca Santiago Rusiñol, i en el seu lloc es col·locà una obra de Josep Cañas que representava un cap de sant Joan Baptista.[30]

La placeta de Sant Joan a la segona dècada del segle XX, quan començava a
construir-se l'edifici de Maricel de Terra (Biblioteca Santiago Rusiñol - Fons Utrillo)

Fins a l’arribada de Deering a Sitges, el 1909, els carrers de Fonollar i de Sant Joan –i la placeta del mateix nom– conformaven un barri eminentment mariner, de cases humils on les parets emblanquinades reverberaven quan els tocava el sol. Aquesta tradició marinera es pot resseguir a través dels cadastres municipals almenys des del segle XVIII.[31]

Actualment el carrer de Fonollar desemboca al baluard de la Torreta, però no el 1839, quan fou elaborat el mapa. Com ja hem dit, més enllà de la torre de Santa Eulàlia o la Torreta (número 11), i del carrer d’en Bis amb el seu portal paredat (número 12), només hi havia rocam. L’indret s’urbanitzaria a partir de la dècada del 1850, en construir-se la casa Aleix Vidal Quadres.

Els edificis públics i particulars

Tornem al punt d’inici i parlem, en primer lloc, del que el mapa assenyala com a castell de Sitges (número 23) i que ara és on hi ha l’Ajuntament de la vila. Situat dalt del puig de Sitges, les restes arqueològiques trobades en diferents excavacions indiquen que l’indret estigué poblat ja en l’edat del ferro, i ho continuà estant durant l’època ibèrica i romana.[32]

El precedent del castell fou una torre de guaita cilíndrica, aixecada a mitjan segle XI, al voltant de la qual posteriorment es construirien les parets. Diverses fonts apunten que, el 1306, quan Bernat de Fonollar obtingué la senyoria del castell de Sitges, l’edifici estaria parcialment enrunat i que, per això, encarregà a l’arquitecte Bertran Riquer la reconstrucció o millora del castell.[33] La porta del castell era ubicada a la part nord, davant de l’actual mercat vell, i com es pot veure al mapa, el 1839 estava protegida per un fortí.

Entre 1323 i 1326 –any de la seva mort–, Fonollar visqué al castell amb els seus familiars i criats. Després del seu traspàs, els marmessors del testament van fer un inventari de tot el que hi havia al castell, la qual cosa permet saber quantes estances tenia l’edifici i quins eren els béns del senyor feudal.[34] Segons l’informe elaborat Salvador Viñals, l’arquitecte que convertiria l’antic castell en ajuntament de la vila, les façanes nord –llavors la principal– i oest –la que dóna a la plaça de l’Ajuntament– foren refetes en el segle XV.

Ja en el segle XVI l’edifici fou aterrat parcialment i posteriorment refet i ampliat. L’octubre del 1649, durant la guerra dels Segadors, Sitges fou envaït i  saquejat per les tropes castellanes comandades per Juan de Garay. A banda d’altres destrosses, les ales nord i est del castell quedaren greument afectades.[35] No fou fins al darrer quart del segle XVII que l’edifici es reconstruí. I amb no gaires canvis devia arribar al 1839.[36]

La tardor del 1868, amb pocs dies de diferència, el govern municipal decidí demanar la cessió del castell a l’estat –que se l’havia annexionat el 1855– i enderrocar un seguit d’elements i dependències annexes que eren situades a la banda sud de l’edifici: el sortint rectangular que hem assenyalat amb color taronja i la carnisseria (número 21).[37] L’estat acceptà la petició i l’ajuntament rebé la concessió del castell el 1870, tot i que la cessió definitiva no es produí fins al 1888, quan ja feia quasi una dècada que el consistori havia acordat iniciar l’expedient per transformar l’edifici en casa de la Vila.[38]

A la banda sud-oest de la plaça de l’Ajuntament trobem la rectoria (número 20), situada allà com a mínim des del segle XVII.[39] Entre finals del segle XIX i principis del XX es feren dues grans reformes a càrrec de mossèn Josep Bricullé i mossèn Josep Xercavins. Aquest darrer traslladà el despatx parroquial a la planta baixa de la rectoria, amb l’entrada per la plaça de l’Ajuntament.

Just davant de la rectoria, entre aquesta i l’ajuntament, el 1881 es posà una de les fonts públiques de la vila. El 1897 se’n col·locà una de nova i davant es féu un parterre. No gaire després el Xic de l’Esca hi plantà una palmera, la qual el 1919, a proposta de Miquel Utrillo, fou encerclada per un cilindre d’obra que integrava la font, donant-li l’aspecte que té actualment.[40] 

La palmera, la font i la rectoria a principis del segle XX (Arxiu Històric de Sitges)

Amb color groc hem assenyalat la casa coneguda com can Puig de Galup, que trobava adossada a la paret de l’església parroquial. El 1824 era propietat de l’hisendat Josep Bonaventura Puig Pasqual, i posteriorment passaria a mans del seu fill Josep Anton Puig Ferret, casat amb Ramona Galup Plana.[41] L’últim hereu del casalot fou el viticultor Josep Bonaventura Puig de Galup, que moriria el 1896.[42] Pocs anys després l’ajuntament adquiriria la casa i la faria enderrocar per aixecar-hi allà l’actual monument al doctor Bartomeu Robert, que seria inaugurat l’agost del 1907.[43]

De l’església parroquial (número 6) podríem dir moltíssimes coses, però per raons d’espai ens limitarem a l’essencial. Segons Muntaner, al Baluard hi ha hagut, com a mínim, tres temples successius: un primer cap als segles IX o X; un segon, romànic, edificat “en alguna data indeterminada” del segle XII o XIII; i el tercer –l’actual–, que data del segle XVII.[44]

La decisió d’aixecar una nova parròquia que substituís la de l’època medieval fou presa després de la guerra dels Segadors, durant la qual, com el castell, el temple patí les conseqüències del bombardeig d’octubre del 1649. El procés començà a finals del 1664, quan el rector demanà permís al bisbat. Les obres s’allargaren fins al 1671, i l’any següent es beneí l’església.[45] Entre el 1674 i el 1688 es construí el Comunidor i el campanar, que quedà a mig fer. Així mateix, en les últimes dècades del segle XVII s’hi instal·là al seu interior l’orgue barroc i els retaules, també barrocs, de les diferents capelles.[46]

El Baluard i l'església parroquial cap al 1900 (Foto Joaquim de Dalmau - Fons Roland Sierra)

El porxo de l’entrada principal, perfectament visible al mapa, es construí el 1828, només deu anys abans de realitzar-se el mapa. El que no es veu és la capella del Santíssim, aixecada el 1855 al costat sud de l’església, just davant de la ja esmentada muralla de Mar. Aquesta capella, amb entrada des del Baluard, suposà una de les dues grans obres realitzades a l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla durant la segona meitat del segle XIX. L’altra fou el remat del campanar i el seu coronament amb una imatge de la Puríssima, millores que s’inauguraren el 1863.[47]

Junt amb el castell i la parròquia, el tercer gran edifici públic del puig de Sitges era l’Hospital de Sant Joan Baptista (número 8), el futur Maricel de Mar. L’origen de l’hospital cal situar-lo quan, dos anys abans de morir, Bernat de Fonollar demanà al bisbe de Barcelona poder transformar l’antic palau dels Centelles –construït vers el 1275– i les dues cases adjacents en un hospital dedicat a sant Joan Evangelista per atendre pobres, malalts, pelegrins i orfes.[48] En el seu testament, Fonollar disposà que els seus hereus nomenessin un procurador que tingués cura de l’administració de l’establiment. Aquest procurador rebria cada any 500 sous barcelonins i hauria de donar compte de la seva gestió al successor de Fonollar i al rector de Sitges. Originàriament, l’edifici constava d’un dormitori de malalts i d’una capella.

Durant molts segles, l’hospital es regí seguint les disposicions testamentàries del cavaller de Fonollar.[49] Al final del segle XVII, l’edifici es reformà i amplià: es construïren les cel·les amb finestra que donaven a la placeta de sant Joan, s’arranjaren els trespols i els sostres, i es renovaren la cuina i la xemeneia. Fins al 1850, l’aspecte de l’hospital no canvià gaire, però a partir d’aquella data, que coincidí amb l’arribada a Sitges de les monges concepcionistes, s’engrandí considerablement.[50] Així, el 1865 el patrici Agustí Milà costejà una ampliació per la banda de ponent destinada a allotjar un col·legi per a noies.[51] Posteriorment, el 1888, Luis Antúnez –llavors governador civil de Barcelona- sufragà una sala per a malalts infecciosos, per la qual cosa s’ aixecà un segon pis i es féu un nou terrat.

L'Hospital de Sant Joan, el baluard de Santa Caterina i els terrats del carrer de Fonollar l'any 1903
(Arxiu Sebastià Giménez Mirabent)

Malgrat totes aquestes millores, al principi del segle XX l’hospital no reunia prou condicions de salubritat per garantir una atenció òptima als malalts que hi residien. En vista d’això, es començà a plantejar la possibilitat de construir un nou hospital en algun altre lloc de la vila. El principal problema, però, era la manca de diners. La solució arribà el 1909, quan el nord-americà Charles Deering mostrà el seu interès per adquirir l’edifici. La Junta de Beneficència Local i l’Ajuntament no s’ho pensaren dues vegades i acceptaren vendre l’immoble a Deering per 40.000 pessetes.[52]

A tocar de l’hospital, entre aquest i la Torreta, en un espai una mica més ample del que dóna a entendre el mapa, Santiago Rusiñol erigí el Cau Ferrat entre 1893 i 1894, unint dues antigues cases de pescadors. La història és prou coneguda i, per tant, no té cabuda aquí.[53] Només assenyalar que Rusiñol integrà al Cau elements arquitectònics procedents de l’antic castell, i també el brollador que anteriorment havia estat la pica baptismal del santuari del Vinyet.

El 1824, al final de l’actual carrer de Fonollar, en l’espai que havia ocupat l’antiga torre de Sant Pere o de n’Amat,[54] s’hi instal·là l’escorxador municipal (número 10). I allà romandria fins a les acaballes de la dècada del 1870, quan fou traslladat al pou Vell de la Terracavada, i Aleix i Manuel Vidal Quadres llogaren l’immoble de la Torreta, que acabaria convertint-se, posteriorment, en les cotxeres familiars.[55]

Uns anys abans, els dos germans Vidal Quadres s’havien construït sengles casalots al barri. Manuel, el 1852, al carrer del Port de n’Alegre, i Aleix, el 1855, al que avui és el baluard de la Torreta i que en el mapa del 1839 encara no hi és representat perquè l’indret era un rocam que limitava amb un tram de la muralla (visible entre els números 12 i 14 del mapa). A més d’enderrocar aquest llenç murallat, per edificar la seva mansió Aleix Vidal Quadres comprà diversos solars i cases situats entre els carrers de Sant Joan i de la Davallada.[56] L’ajuntament, per la seva banda, li concedí un tros de terreny públic, a canvi que ell i el seu germà sufraguessin la urbanització del nou baluard –que rebé el nom de Viriato– i l’aixecament d’una nova muralla fins al capdavall de l’actual carrer de Rafael Llopart, on s’obriria, com ja hem esmentat més amunt, el portal de Sant Sebastià.[57] En agraïment a aquestes obres, el 1901, quan ja feia anys que Aleix i Manuel eren morts, l’ajuntament acordà batejar el baluard de la Torreta com a baluard Vidal Quadres.

La platja de Sant Sebastià, la Torreta, i les cases d'Aleix i Manuel Vidal Quadras pels volts del 1890.
A la dreta es distingeix el portal de Sant Sebastià (Fons Agustí Ferrer Pino)

---

[1] Si més no, no se’n cita cap al llibre de referència obligada Muntaner, Ignasi M. El terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2016.

[2] Aquest mapa, elaborat per un tal Rabentós, es publicà per primer cop a El Eco de Sitges (1 gener 1950), p. 1-2. Poc després fou reproduït a Gibert, J. Sitges. La Playa de Oro. Barcelona: Gima, 1952. Sobre qui el descobrí i qui el dibuixà novament, vegeu Ignasi M. Muntaner. El terme de Sitges..., p. 831-834, que transcriu els 138 punts que assenyala el mapa.  

[3] En marró hem assenyalat tot el rocam que llavors envoltava el puig de Sitges, i en altres colors, diversos edificis que no surten numerats el mapa.

[4] Vegeu Ignasi M. Muntaner. El terme de Sitges..., p. 383-384. Vegeu també Parés Corretgé, Àngels (coord.). Història de Sitges II. Època Medieval. Sitges: Ajuntament, 2007, p. 122-124.

[5] Ignasi M. Muntaner. El terme de Sitges..., p. 384.

[6] Roig Raventós, Emerencià. Sitges dels nostres avis. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1994, p. 17-18.

[7] Àngels Parés Corretgé (coord.). Història de Sitges II..., p. 129; Ignasi M. Muntaner, El terme de Sitges..., p. 599-600.

[8] Sobre la revolució de setembre del 1868, vegeu Torelló Junyent, Josep. Sitges 1865-1877: revolució, guerra i música. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2001, p. 53 i s.

[9] L’espai que quedà al capdamunt del carrer Major després d’enderrocar la torre i el tros de muralla que hi era adossada prengué el nom de placeta de la Torre o de la Torre de les Hores (Josep Torelló. Sitges 1865-1877..., p. 159). Aquell petit eixamplament del carrer Major deixà de ser irregular quan a l’inici de la dècada del 1890 s’edificaren les cases Busquets (avui can Quildo) i Maria Batlle, la construcció de les quals permeté així mateix la correcta alineació del carrer d’en Bosc amb la plaça de l’Ajuntament.

[10] Sobre aquesta antiga família sitgetana, avui ja desapareguda, vegeu Jordà Alsina, Àngels “Can Bis dels Figuerots”, Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans (Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans), 163 (novembre 2017), p. 6-8.

[11] Ignasi M. Muntaner. El terme de Sitges..., p. 74-75. Vegeu també Muntaner Alsina, Carme. El terme de Sitges en 1409: toponímia i propietats. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 2006 (Quaderns; 50), p. 39, on parla del portal d’en Galiot, un nom ja oblidat.

[12] Ignasi M. Muntaner. El terme de Sitges..., p. 41.

[13] Vegeu Sastre Tutusaus, Jacint. “Bans del cavaller Bernat de Fonollar com a senyor de Sitges (1322-1326)”, Miscel·lània Penedesenca (Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs), III (1980), p. 194.

[14] Vegeu Baucells Reig, Josep. El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990, pàg. 134 (document 360).

[15] Per al període 1820-1823 és molt útil la monografia de Serramalera Cosp, Pere. La vida sitgetana durant el Trienni Liberal. Impremta de l’Abadia de Poblet: edició de l’autor, 1985.

[16] Vegeu Manel. “Anecdotari. Carrers de la vila, III”, El Eco de Sitges (12 abril 1980), p. 6.

[17] Sobre els porxos a principis del segle XV, vegeu Carme Muntaner Alsina. El terme de Sitges en 1409..., p. 36-37.

[18] L’episodi més important protagonitzat per aquests canons tingué lloc el 1797, quan des del Baluard es va rebutjar l’atac d’unes fragates angleses que volien apressar dues pollacres fondejades a la rada. El document que narrava aquest episodi bèl·lic fou reproduït el 25 d’abril del 1897 a El Eco de Sitges, amb motiu del centenari de la gesta.

[19] Un d’ells fou col·locat a guardacantó a l’extrem nord del Baluard i durant molts anys féu les funcions de guardacantó de la rampa que conduïa a les escaletes del Moro (marcada amb el número 5 en el mapa). Aquest canó és el que des del 1977 hi ha col·locat a l’altre costat del Baluard, mirant al mar. Un altre fou donat a Víctor Balaguer i avui es pot veure als jardins del museu. El 1906 se’n trobà un altre enterrat al mateix Baluard.

[20] Sobre la construcció del cementiri nou, vegeu Carbonell, Albert [et al.]. “Història del Cementiri de Sitges”, Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans (Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans), 29 (agost 1984), p. 7-8; 30 (novembre 1984), p. 5-8; i 31 (febrer 1985), p. 3-5.

[21] El Eco de Sitges (21 novembre 1954), p. 3.

[22] Sobre les excavacions del 1977, vegeu Miret Mestre, Josep; Miret Mestre, Xavier. “Dades sobre el sondeig arqueològic de 1977 al Baluard de Sitges”, Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans (Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans: Sitges) 52 (maig 1990), p. 5-7.

[23] Sobre la historia de la porta, la seva ubicació original i l’actual, vegeu el resum a Ignasi M. Muntaner, El terme de Sitges..., p. 144-145.

[24] De fet, des d’uns anys abans el lloc ja era conegut oficiosament com a mirador de Miquel Utrillo perquè el 1955 es va col·locar, a la banda nord, al costat del corraló de la Rectoria, un medalló amb l’efígie d’Utrillo, obra de Pere Jou, i que encara es pot contemplar.

[25] Antigament també era conegut com a passatge de la Carnisseria. Segons Serramalera Cosp, Pere. Sitges 1824. Estudi d’un empadronament (I). Impremta de l’Abadia de Poblet: edició de l’autor, 1986, p. 17, era l’únic pas per anar de la plaça de l’Ajuntament al carrer de Sant Joan, “ja que pel Baluard no es podia passar a causa d’haver-hi el Cementiri davant mateix de la porta de l’església.” 

[26] Des del 2010, a banda i banda del passadís del corraló de la Rectoria –nom oficial aprovat pel consistori sitgetà des del 2005– hi ha unes plaques amb la silueta de l’estàtua de la Llibertat que diuen: “5 Av.da / Avenue”. El tema desvetllà una certa polèmica, que es pot seguir a Muntaner, Ignasi Mª, “No fem el ridícul, …per favor”, L’Eco de Sitges (8 maig 2010), p. 17.

[27] Manel. “Carrers de la Vila, LI”, El Eco de Sitges (6 març 1982), p. 4.

[28] El Eco de Sitges (8 maig 1932), p. 2 (Ajuntament, sessió del 6 de maig)

[29] Sobre la inauguració d’aquest monument i els comentaris que meresqué, consulteu els setmanaris El Eco de Sitges i Baluard de Sitges corresponents al 12 i el 19 de juny del 1932. Al primer no s’escoltà cap veu discordant sobre el monument; en canvi, al segon s’hi publicaren diverses crítiques, com per exemple la de Pep. “D’un homenatge”, Baluard de Sitges (12 juny 1932), p. 2.

[30] L’obra de Cañas fou canviada d’ubicació el 1996 i instal·lada al baluard de la Torreta.

[31] El cadastre del 1772 esmenta una quarantena llarga de mariners al llarg del carrer i la placeta de Sant Joan (tenint en compte que llavors el carrer incloïa també l’actual de Fonollar). Dades extretes de Carbonell Gener, Josep. Les Índies, horitzó nou. Sitges i la carrera d’Amèrica. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1984, p. 58-59.  Sobre l’evolució de la població a Sitges al llarg del segle XVIII, és molt útil Montserrat Robert, Mª. Josep. Estudi econòmic de Sitges durant el segle XVIII. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1985. Al tombant dels segles XVIII i XIX, la població marinera començà a minvar, en part a causa de l’emigració a Amèrica. Així, en l’empadronament del 1824, al carrer de Sant Joan consta que hi viuen vuit mariners i dos navegants, segons Serramalera Cosp, Pere. Sitges 1824. Estudi d’un empadronament (II). Impremta de l’Abadia de Poblet: edició de l’autor, 1987, p. 14.

[32] Vegeu Garcia Targa, Joan (coord..). Història de Sitges, I. Època Antiga, Sitges: Ajuntament, 2006, especialment p. 92-93, 111-112 i 117-119. Sobre les darreres troballes n’informa Francàs, Ramon. “Una ocupació bimil·lenària”, La Vanguardia-Viure (29 setembre 2017), p. 2.

[33] Àngels Parés Corretgé (coord.). Història de Sitges II..., p. 134.

[34] Vegeu Àngels Parés Corretgè (coord..). Història de Sitges II…, p. 135-139. Mig segle després, el 1376, un representant de la Pia Almoina realitzà un altre inventari, del qual es pot deduir que el castell havia perdut ja la majoria dels béns mobles de l’època de Fonollar.

[35] Sobre Sitges a la guerra dels Segadors i aquest episodi concret, vegeu Mercader, Josep (coord.). Història de Sitges III. Època Moderna. Sitges: Ajuntament, 2009, p. 36-56.

[36] Sobre els diferents usos del castell al llarg del segle XIX, vegeu Llopis Pujol, Bernardí; Clarà Carbonell, Mn. Fèlix. Dos treballs d’història de Sitges de mitjans del segle XIX. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1982, p. 54-55.

[37] Josep Torelló. Sitges 1865-1877…, p. 126.

[38] Mentrestant, el 1884 s’havia enderrocat el fortí que es veu al mapa i que protegia l’entrada. Per al procés de transformació del castell en ajuntament, vegeu Coll Mirabent, Isabel. Arquitectura de Sitges (1800-1930). Sitges: Ajuntament, 2001, p. 102-111.

[39] Anteriorment el rector de Sitges vivia al carrer de la Carreta. Ignasi M. Muntaner. El terme de Sitges…, p. 486-487.

[40] La palmera anà creixent i al llarg del segle XX esdevingué gairebé un símbol del paisatge sitgetà i, en concret, del nucli antic de la vila. Fins que el gener del 2016 una forta ventada la partí en dos i fou necessari reemplaçar-la per una altra. Ignasi M. Muntaner, El terme de Sitges…, p. 242-243.

[41] Aquest matrimoni seria qui donaria nom a l’extensa nissaga Puig de Galup. Pere Serramalera Cosp, Sitges 1824..., p. 22.

[42] El Eco de Sitges (13 novembre 1896), p. 3.

[43] Tot i que nascut a Mèxic, Bartomeu Robert provenia d’una antiga familia sitgetana i passà a Sitges la seva infantesa. Sobre el personatge vegeu Panyella, Vinyet. El Sembrador. Biografia sitgetana del doctor Bartomeu Robert (1842-1902). Sitges: Ajuntament, 2002.

[44] Ignasi M. Muntaner. El terme de Sitges…, p. 406.

[45] Sobre els detalls del procés, vegeu Coll Mirabent, Isabel. “Notes sobre la construcción de l’Església Parroquial”, Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans (Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans), 17 (octubre del 1980), p. 4-6.

[46] Sobre els retaules i l’orgue, consulteu Mercader, Josep (coord.). Història de Sitges III. Època Moderna. Sitges: Ajuntament, 2009, p. 199-214.

[47] Sobre la construcció de la capella del Santíssim i el remat del campanar, vegeu Llopis Pujol, Bernardí; Clarà Carbonell, Mn. Fèlix. Dos treballs d’història..., p. 64-71. Mossèn Fèlix Clarà fou l’impulsor de la idea d’acabar el campanar.

[48] El bisbe li ho va concedir el 20 de febrer del 1324. Josep Baucells. El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona..., p. 99 (document 222). Sobre l’hospital, trobareu un acurat resum a Ignasi M. Muntaner, El terme de Sitges..., 298-301.

[49] Àngels Parés Corretgé (coord.). Història de Sitges II..., p. 147-150.

[50] Sobre l’arribada i els primers temps de les monges concepcionistes a Sitges, vegeu Sierra, Roland. “1850-2000: un segle i mig de presència Concepcionista a Sitges”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans (Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans), 97 (maig 2001), p. 1-8.

[51] Josep Torelló. Sitges 1865-1877…, p. 156-157.

[52] Per a l’arribada de Deering a Sitges i la compra de l’antic hospital, és imprescindible Coll Mirabent, Isabel. Charles Deering and Ramon Casas. A Friendship in Art / Una amistad en el Arte. Evanston: Northwestern University Press, 2012, p.124-135.

[53] Sobre Rusiñol i el Cau, consulteu Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edics. 62, 2003, especialment p. 141-170. I també Casacuberta, Margarida [et al.]. Rusiñol desconegut. Sitges: Ajuntament: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2006.

[54] Àngels Parés Corretgé (coord.). Història de Sitges II..., p. 127.

[55] Un resum de la vida dels germans Aleix i Manuel Vidal Quadres el trobareu a Sierra, Roland. Diccionari biogràfic de sitgetans. Sitges: Ajuntament, 1998, p. 405-406.

[56] Vegeu Manel. “La senyorial mansió Vidal-Quadras”, El Eco de Sitges (5 novembre 1978), p. 10, on es detallen els solars i cases que adquirí.

[57] Manel. “La Torreta i els Vidal-Quadras”, El Eco de Sitges (11 novembre 1978), p. 13.